La meva mare és d'un poble de Castelló i quan, de petit, tornàvem en cotxe de fer les vacances al poble, jo anava demanant un cop i un altre si ja érem en terres catalanes. No sé ben bé per què ho feia; al capdavall, a casa, a banda de parlar en castellà per influència paterna, als fills se'ns havia educat amb una certa prevenció per tot allò que sonés català. Amb apreciacions com que el català és més dur que el valencià o que el català és artificial o que el català és difícil. Recordo bromes entre els germans imitant el català com a llengua de pagès en comparació amb el castellà —sinònim, per a nosaltres, de modernitat— i recordo una certa consciència de la diferència entre nosaltres i els altres. Però és una consciència que es va anar esquerdant per motius diversos.
En primer lloc, per l'escola. Malgrat viure en un barri de l'Hospitalet de forta immigració i malgrat la minsa hora de català que vaig començar a tenir just abans de fer el batxillerat, un petit llibre de Joan Coromines em deia que el valencià de la mare i el català dels altres eren la mateixa llengua. Era possible, això? Era possible que, a més, aquesta llengua es parlés a les Balears i fins i tot a França i a Itàlia quan aquí, a Catalunya, jo amb prou feines l'havia sentida? Anys més tard, el meu pas per la universitat em va permetre comprovar que la llengua era ben viva. El meu amic Cèsar, de Tamarit de Llitera i catalanoparlant, em confirmava que també es parlava a l'Aragó i el Roger, parlant-me sempre en català, em transmetia un altre missatge que tenia més a veure amb la dignitat de la llengua. Però va ser quan vaig sortir amb la Gemma quan finalment la vaig aprendre. Jo bullia per dintre d'emoció: una llengua que diferencia entre el son, la son i el somni per a una única paraula castellana, una llengua en la qual que una essa sigui sorda o sonora o que una e sigui oberta o tancada és crucial per diferenciar significats, una llengua així, encara viva i hereva d'una gran tradició literària, no és la llengua de pagès que m'havien dit que era. Ni és dura ni artificial ni difícil. Que les coses no eren com m'havien ensenyat era evident, però que darrere de l'engany hi havia motivacions ocultes també ho constatava cada cop que tornava a casa amb els pares després d'aprendre un nou gir o un grapat de paraules precioses i comprovava la indiferència general.
La meva consciència política actual es va forjar gràcies a la dignitat que vaig descobrir en la llengua catalana, però no únicament per això. Després d'un llarg període de letargia política que es pot explicar pel meu interès gairebé exclusiu per la ciència, l'etapa universitària em va aportar els primers arguments. Quan es denunciaven els successius endarreriments per enllaçar Barcelona amb París amb alta velocitat, el pare em va donar l'argument definitiu: si per raons orogràfiques no es pot enllaçar París amb Madrid via Pirineus, tampoc no s'ha de fer amb Barcelona. I per què? Perquè Madrid no pot ser menys que Barcelona. Amb aquella resposta vaig entendre què volia dir que a casa fossin del Reial Madrid. Volia dir ser aquí sense ser d'aquí. I és per això que la reacció del meu pare quan jo reivindicava que era català —perquè m'havien fet néixer a Barcelona— era negar-ho argüint que ell era castellà, la mare valenciana i els avantpassats de tot arreu, a la qual cosa jo contestava que jo era jo i no els meus avantpassats. Té gràcia saber un detall que diu molt del nacionalisme espanyol: quan l'àvia Carmen estava en estat del meu pare, a Alacant, va voler traslladar-se a Guadalajara perquè el seu fill sempre pogués dir que era castellà i no valencià. Doncs exactament de la mateixa manera, jo tenia tot el dret a dir que era català i no de tot arreu.
Considero que tinc sort d'haver-me desempallegat d'una herència cultural basada en un supremacisme que encara és d'actualitat. Com a exemple, conèixer el castellà és un dret i un deure segons la Constitució, però un article semblant i referit al català va ser eliminat de l'Estatut pel Tribunal Constitucional. La conclusió és diàfana: no se'ns permet ser més, però tampoc ser iguals. Jo vaig arribar fins aquí per curiositat, que més endavant va ser astorament davant el que se m'havia amagat, davant el que durant tota la meva infantesa veig ara com una autèntica distorsió de la realitat. Un dels meus germans em va dir fa poc que era jo qui havia canviat i tenia raó. Afortunadament, afegiria! Ara tinc la sort de poder col·laborar amb Help Catalonia i ajudar a difondre una realitat que encara és un dels secrets més ben guardats d'Europa: l'existència d'una llengua amb una vitalitat increïble avalada per milions de parlants i l'existència d'un país que està despertant d'una situació secular de submissió i que, pacíficament, aspira a ser un país normal reconegut en igualtat per la resta de països del món.
Toni Lozano
