Si tot acaba bé, seguirem anant malament. Si s’aconsegueix el finançament que marca l’Estatut, seguirem tenint un espoli fiscal que lamina el creixement econòmic de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans. Engrunes per subsistir, però no el pa que necessitem (pa que és nostre, per cert). Paradoxa, front comú per disminuir però no per eliminar l’espoli fiscal a Catalunya, continuant així amb una lenta però inexorable decadència.
Maximalista? La Cambra de Comerç afirma que l’aplicació del nou Estatut hauria de comportar 3.500€ milions de recursos addicionals a l’any. Segons dades del Govern d’Espanya, Catalunya tenia un dèficit fiscal l’any 2005 entre 11.000€ i 15.000€ milions, entre el 6,4% i el 8,7% del PIB. És a dir, després de tota la moguda, unitat, amenaces i demés, si s’aconsegueix el 100% del que es demana (per cert, complir la llei), seguirem tenint un dèficit fiscal entre 6.500€ i 11.500€ milions, entre el 4,4% i el 6,7% del PIB català.
No ens confonem. El finançament que marca l’Estatut permetrà respondre a les urgències que té el país, com el creixent dèficit de la Generalitat per la caiguda d’ingressos tributaris. Però és insuficient per resoldre algunes qüestions crítiques del país, com donar suport al milió de pobres que té Catalunya o invertir en les infraestructures que ens han de permetre competir amb èxit en aquest segle XXI. Podrem resoldre la urgència, arribar a fi de mes, però no l’important, solucionar el dèficit fiscal excessiu.
Dit això, suport incondicional al govern i als partits catalans per aconseguir el màxim per Catalunya. Però que quedi clar que aquest model de finançament és el seu, no el nostre. Aquest model és d’aquells que van permetre, avalar i pactar un Estatut retallat amb un sistema de finançament insuficient, i que nosaltres per lleialtat defensem, ja que el poble de Catalunya el va aprovar en referèndum. Però el nostre model és el concert econòmic, o el que preveia l’Estatut del 30 de setembre, que sense ser el concert donava els resultats del concert.
Tot plegat, una paradoxa: ens mobilitzem per fer complir la llei que el propi govern espanyol va aprovar i ara no vol aplicar, sabent que, si després de tot el desgast aconseguim el que diu l’Estatut, estarem millor, però seguirem estant espoliats. Almenys que tot plegat serveixi per a què aquells que defensen una Espanya plural vegin que això no és possible ni amb el govern més amic de la història. La crisi de veritat la tenen (o l’haurien de tenir) aquells que defensen una mena federalisme asimètric light que el govern espanyol més autonomista de la història no vol ni sentir a parlar. Ni finançament just, ni aeroport, ni rodalies, ni res. Espanya és això, o s’accepta o es trenca la baralla, sense posicions intermitges.
Fem pedagogia. Expliquem a tothom que el propi govern espanyol es nega a complir la llei, l’Estatut, i a retornar una petita part del que els catalans paguem cada any. I que si compleix la llei seguirà sent insuficient, ja que el nostre dèficit fiscal serà igualment insostenible. I que el camí és el concert econòmic. I la independència.
