(fragments)
La desobediència civil (igual que l’objecció de consciència) és un dels recursos estabilitzadors del sistema constitucional, malgrat que sigui, per definició, un recurs il·legal.
Al costat d’acions tals com les eleccions lliures i regulars, i un poder judicial independent, facultat per interpretar la constitució (no necessàriament l’escrita), la desobediència civil, utilitzada amb la deguda moderació i seny, ajuda a mantenir i reforçar les institucions justes.
Rebutjar la injustícia dins dels límits de la fidelitat a la llei serveix per evitar les divergències amb la justícia, i per a corregir-les quan es produeixin. Una disposició general a participar en la desobediència civil justificada introdueix certa estabilitat en una societat ben ordenada, o al menys en una societat quasi justa.
(….) Si, després d’un període decent per a fer les apel·lacions polítiques raonables en forma normal els ciutadans tinguessin que expressar la seva disconformitat per mitjà de la desobediència civil, quan hi hagi infraccions de les llibertats bàsiques, sembla que aquestes llibertats quedarien més segures i no menys segures.
(….) la teoria de la desobediència civil complementa la concepció purament legal de democràcia constitucional. Intenta formular les bases damunt de les que es pot desobeir una autoritat democràticament legítima, per mitjans que, malgrat ser reconegudament contraris a la llei, expressen no obstant una fidelitat a la llei i una apel·lació als principis fonamentals d’un règim democràtic.
(….) Si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia cívica, la responsabilitat no recau en els que protesten, sinó en aquells que amb el seu abús de poder i d’autoritat justifiquen tal oposició, perquè fer servir l’aparell coercitiu de l’estat per mantenir institucions manifestament injustes és una forma de força il·legítima a la que els éssers humans tenen dret a resistir.
