EL DEBAT NACIONAL ÉS DEBAT SOCIAL

La consistència de la reivindicació d’independència augmenta quan es fonamenta en fets tangibles com els econòmics i defuig de raons identitàries o històriques. La independència no ha de buscar una satisfacció moral, una compensació d’un greuge històric o el reconeixement d’un passat gloriós, perquè aquests fets són interpretables i per tant qüestionables. S’ha de fonamentar en la creença d’aconseguir un futur millor i en l’assoliment de l’eficiència i la sostenibilitat dels sistemes de governança pública.
 
El context actual és el d’una Catalunya que es troba actualment enfrontant-se a una situació extrema com a país. Més enllà dels estralls de la crisi sistèmica a nivell global, pel que fa referència a les seves relacions amb l’estat, existeix uns crisi d’una triple dimensió.
 
En primer lloc, una crisi política. L’estat espanyol ha manifestat un inequívoc rebuig jurídic, polític i intel·lectual a qualsevol avenç nacional de Catalunya. L’entesa amb Espanya és manifestament impossible, per la inexistència de cap mena de voluntat d’entendre o d’empatitzar. La tesi gradualista ha fracassat i la tesi federalista ja no té cap sentit, un cop s’ha demostrat finalment que a la part espanyola ni existeix ni s’espera a ningú amb una mínima sensibilitat federal. És molt aclaridor el viratge intel·lectual en els darrers anys de federalistes convençuts, com el mateix professor Ferran Requejo, que han acabat desistint de defensar la solució federal davant la constatació d’aquest fet.
 
En segon terme, una crisi econòmica. El nostre país viu un dèficit fiscal insostenible que suposa un llast d’extraordinàries dimensions. Les relacions fiscals Catalunya – Espanya no tenen comparació amb cap altre cas de similars característiques. Actualment, aquest espoli es calcula en una forquilla anual entre 16 i 18 mil milions d’euros. El dèficit fiscal acumulat des de l’any 1986 és una xifra que s’acosta als tres-cents mil milions d’euros, que significa que en aquest període Catalunya ha aportat tres vegades més recursos a Espanya que la pròpia Unió Europea.
 
A més, mentre el decrement progressiu dels recursos que ha aportat la UE a l’estat espanyol s’ha entès en tots els àmbits com a normal, perquè ha quedat clar i evident que una situació subsidiada permanent és perjudicial pel receptor dels ajuts, a dins de casa nostra encara hi ha formacions polítiques que els fa respecte o por demanar que el subsidi (altrament anomenat solidaritat) català cap a Espanya disminueixi.
 
I en darrer terme, una crisi democràtica. Els poders públics legítims de Catalunya es troben que no poden resoldre de manera eficient i raonable els problemes i les necessitats del col·lectiu sobre el qual tenen responsabilitat per la sagnia economia que es produeix, esdevenint aquest fet un autèntic dèficit democràtic, doncs no es disposa de vies democràtiques per atenuar-lo. Com tampoc es disposa de cap possibilitat institucionalitzada de resoldre la crisi política per, com hem dit, una manca de voluntat de l’estat.
Davant del context descrit, el país necessita trobar el camí per fer front a la resolució definitiva del nostre problema nacional, que no és altre que el del nostre problema social. La simbiosi de les dues cares del catalanisme d’esquerra (eix nacional i eix social) és cada cop més evident i necessària, com ho és el fet que la base de la seva feblesa actual és la dissociació dels dos termes i la batalla permanent per fer veure quin d’ells ha de ser prioritari. No ens adonem que els debats estèrils al voltant d’aquesta suposada dicotomia afebleixen la nostra reivindicació nacional en la mateixa mesura que rebaixen la nostra capacitat d’actuar des de la radicalitat social.
 
El camí hi és però està per recórrer. Per fer-ho, l’espai de l’esquerra nacional hauria d’afrontar tres coses: eliminar el tacticisme i l’electoralisme propis de cada partit, desmuntar determinats tòpics i actuar des de la generositat tot admetent renúncies.
 
Pel que fa a la necessària eliminació del tacticisme i l’electoralisme en la manera d’actuar dels partits que expressen la centralitat i la normalitat catalana, el millor exemple el tenim en el debat sobre el pacte fiscal, i en les posicions que aquestes formacions defensen, sense atendre la major, que és treballar per defensar la millor manera d’aconseguir més poder polític i econòmic per Catalunya. Així, per Esquerra el que representa la idea del pacte fiscal fa incidència en que aquesta qüestió és el principal problema que té Catalunya, com una forma de refermar-se davant els seus votants més nacionalment radicals; el PSC en canvi s’entesta en negar que sigui un problema i justifica l’injustificable per no contradir-se amb els votants socialistes espanyols del PSOE; per CiU òbviament el concepte pacte fiscal significa un salvavides davant la seva dependència de la dreta espanyola i oblida voluntàriament altres reivindicacions del seu programa electoral per no incomodar-la; i finalment ICV està centrada, gairebé en exclusiva, a intentar impedir que el pacte fiscal sigui un salvavides per CiU, sense tenir en compte els beneficis en sí d’aquest debat per a Catalunya ( i també intentant no entrar en contradicció de les seves ànimes més “universalistes”).
 
Per contraposició i per comparació amb el que passa al País Basc tenim un altre exemple. Allà tots els partits van a la una, tots, en la defensa del sistema de finançament que tenen. Ja poden ser d’obediència espanyolista o basquista, de dretes o d’esquerres. Res importa, encara que s’entri en contradiccions grotesques, si a una altra punta de l’estat defensen el contrari. Tot s’hi val per justificar per a ells només el concret econòmic (com quan el Lehendakari López va dir que el sistema seria insostenible si s’apliqués a Catalunya). Vaja, el mateix que passa a casa nostra, no?
 
En segon terme, en aquest procés és necessari desmuntar determinats tòpics. N’anomenaré només tres.
 
El primer és el que associa dreta i reivindicació nacional. Aquesta identificació interessada és falsa. El moviment abertzale, per exemple, és més nacionalista que ningú i és a l’hora un moviment de radicalitat democràtica i social que té els seus orígens en la lluita obrera. Per altra banda, la pròpia història del catalanisme polític ens demostra que els seus orígens van ser l’obrerisme il·lustrat, el laïcisme i la radicalitat social. O finalment, la constatació que la reivindicació nacional no és ideològica (l’exemple del País Basc ens ho demostra).
 
El segon és la identificació de concert econòmic amb insolidaritat. Davant l’associació que es fa sovint de que la reivindicació d’un concert econòmic té un component d’insolidaritat, hem de fer-nos una pregunta: és insolidari disposar de recursos per poder respondre a les necessitats més bàsiques dels ciutadans sobre els quals el poder públic català té la responsabilitat directa i són els que l’han escollit? El grau de solidaritat no és una qüestió inherent al concert econòmic. Són dues coses diferents i amb vida independent. El concert econòmic és un instrument que s’ha d’assolir primer, abans de decidir què es vol fer amb els recursos públics que genera (que generen els ciutadans). Ha de ser la voluntat política del col·lectiu que el gaudeix de la qual ha de sorgir un grau més alt o més baix de solidaritat. Si no hi ha concert econòmic, no hi ha possibilitat de plantejar-se altra política que la de tapar forats. En tot cas, un robatori o un mandat imperatiu d’altri on es segresta la voluntarietat i la capacitat de decidir no pot anomenar-se solidaritat.
 
I el tercer és titllar la demanda de reducció de dèficit fiscal de reivindicació nacionalista. En relació a això s’ha d’entendre que no és bo condicionar la reivindicació nacional de major poder polític i econòmic a com s’actua socialment. Són dos processos diferents. Reclamar la reducció del dèficit fiscal és clarament una reivindicació de caire social. Per poder fer polítiques socials, per aconseguir una societat més justa, calen diners. Per això es vol el concert econòmic. Des d’opcions progressistes o d’esquerres és des d’on pot reivindicar-se amb més sentit i propietat, perquè el que volem en definitiva és donar un major pes a l’acció de l’administració per incidir millor en la resolució dels problemes socials.
 
I finalment, per trobar el camí descrit, cal saber actuar amb generositat i admetre renúncies. Una ràpida lectura als documents congressuals recents de les formacions polítiques “centrals” del nostre país ens porta a veure una mateixa coincidència en tots ells: tots reivindiquen el seu paper unilateral com a pal de paller o referent de la reivindicació nacional, el que demostra un cert “autisme” polític o per fer-ho més suau, una manca d’empatia política en relació a l’element central actual de la política catalana.  Cada formació política té el seu model social clarament definit, que té a veure amb la resolució de les necessitats socials dels individus. És interessant que aquests models es contraposin i dialoguin en el debat polític pur sense dogmatisme, perquè d’aquesta dialèctica ha de sorgir una millora contínua de la nostra societat. Però quan del que es tracta és d’assolir quelcom relatiu als nostres drets col·lectius és més eficaç actuar amb una única veu, prèviament pactada, que aparti de la lluita partidista o electoralista la reivindicació en qüestió. En l’objectiu d’obtenir un major pes polític i econòmic com a nació s’ha d’actuar des de l’òptica estratègica i abandonar la tàctica. En aquest sentit s’ha d’aconseguir dissociar les reivindicacions d’independència o d’assoliment del concert econòmic del debat polític general, posant-se prèviament d’acord el màxim nombre de forces polítiques per reclamar primer i amb una única veu més poder polític i més poder econòmic. A partir d’aquí, un cop assolit l’objectiu, és on el debat polític ha de tornar a agafar protagonisme.
 
I finalment, uns apunts en forma de conclusió.
 
– La reivindicació d’independència, de concert econòmic o de millora del finançament és una qüestió social que s’ha d’intentar separar del debat polític
 
– Aquelles nacions que han aconseguit millores en qualsevol d’aquests aspectes i ho han fet des d’un àmbit de reivindicació cívica no han fet mai cap marxa enrere
 
– El nostre pensament com a gent d’esquerres de que el fet de néixer en un lloc concret no ha de donar dret a cap tipus de privilegi perquè tots som iguals, és el principal argument perquè des d’aquestes opcions ideològiques es reclami el concert econòmic
 
– Sovint en determinats àmbits, per defugir el debat nacional, es parla de la decepció que provoca que determinada esquerra hagi prioritzat l’eix nacional per davant de l’eix social, quan és clar que des de posicions progressistes aquest ha de ser un únic debat indissociable. Mirat des de l’òptica contraria, seria interessant preguntar-se sobre la decepció que ha provocat en molta gent d’esquerres el fet que des de determinades formacions amb les quals es té afinitat ideològica s’hagi menystingut i fins a cert punt ridiculitzat l’eix nacional
 
– La lluita és una. L’enemic és un. I no és precisament una lluita en clau identitària o cultural, sinó més aviat intel·lectual i econòmica. En el nostre cas, la lluita social és la lluita nacional. En aquest sentit és bo recordar les paraules de l’Ovidi Montllor:
 
“ Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”