El clàssic, la dignitat i la ‘consti’, la ‘consti’, la constitució.

Recuperació del liderat, primers de grup i un peu i mig a vuitens de la champions. Aquest és el pobre balanç que ens deixa la primera setmana considerada decisiva per una bona part d’aquest premsa que ens toca suportar i que no hi ha manera de que n’aprengui. Després de l’empat a la Catedral i la pèrdua del liderat a la lliga, algunes patums d’aquesta premsa ja es tornaven a instal·lar en el pessimisme, el negativisme i l’ai, ai, ai. Patums que no dubtaven en desfermar l’eufòria més histèrica després de l’exhibició davant l’enmourinyat Inter de Milà. I aquí és quan emergeix –un cop més- la figura d’en Pep Guardiola que amb unes petites dosis de cruyffisme/guardiolisme torna posar les coses al seu lloc.

L’escalfament habitual de les setmanes prèvies a les confrontacions Barça-Madrid, s’ha vist eclipsat aquesta vegada, i molt, per la publicació conjunta del editorial “La dignitat de Catalunya” per part de dotze diaris catalans. Editorial que alerta sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional i que provocava tal allau de reaccions i adhesions que gairebé deixava en segon terme la celebració del partit contra els dolents. Molt s’ha escrit sobre aquest editorial i molta confusió interessada ha generat. Confusió qui fins i tot ha provocat l’adhesió del Barça i que -contra tot pronòstic- no ha rebut cap crítica dels que carreguen cada dia contra el president Laporta per barrejar política i esport, com molt bé ens recordava el camarada Popota en una entrada anterior.

A Rival Petit no estem per crear confusió i ho direm ben clar: no hi ha dignitat sense independència i la via estatutària és una via morta i esgotada. Els mateixos que van esmenar i retallar l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i que posteriorment van aprovar la ribotada final del Congrés dels diputats, organitzen -ara- una maniobra que sembla més un exercici de contraprogramació de la propera jornada de referèndums per la independència que s’ha de celebrar el pròxim dia 13 de desembre, que no pas un exercici sincer de reivindicació del que queda de l’estatut, o del que realment hauria pogut ser, que no seria altra cosa que la denúncia expressa de la Constitució, la verdadera responsable de tota la problemàtica actual.

La Constitució ja no serveix argumentava el Garrofaire en aquest apunt del 2006 o la Constitución és el problema com escrivia el Toni Soler a la Vanguardia d’aquest diumenge, on ens recordava que la Constitució ya no es nuestra garantia, sino su coartada y que no es una manto protector, sino una camisa de fuerza. Malgrat el que s’explica de que la transició va ser modèlica i bla, bla, bla, que no oblidin els més joves que la constitució del 78 és filla de la transició (sense ruptura) del franquisme a la democràcia i va ser redactada sota la vigilància atenta d’unes forces armades hereves del franquisme i que no hi ha cap constitució democràtica que contempli, per a la institució armada, les prerrogatives que li reserva la constitució espanyola. Es comenta que la seva publicació al BOE es va retardar un dia, al 29 de desembre, perquè no semblés una innocentada.

Per molt que la sociovergència s’entesti i aposti per l’estatut descafeïnat i per l’encaix amb Espanya, el cert és que a l’hora de pactar no aconseguiran res més que allò que Espanya vulgui concedir o l’interessi concedir. Res més, doncs juguen amb les cartes marcades. El concepte d’Espanya que comparteixen els partits majoritaris, PSOE i PP, els permet gaudir d’un més que blindat pacte tàcit permanent i a sobre amb la complicitat d’una bona part de la població espanyola que parteix de la premissa que Catalunya no pot pactar amb Espanya perquè Catalunya és Espanya i que la unitat de la pàtria és sagrada tal com molt bé ens recordava la Trinca -fa molts anys- a la seva cançó “la consti” dedicada a la constitució espanyola:

Espanya no és divisible
ni es parteix com un pastel
que ja ho deia sempre en Franco
i també en Carrero Blanco
poc abans de pujar al cel

Ja ho va dir el directiu Sala i Martin que a Espanya hi ha molt cazurro i que davant de tanta cazurreria no queda més opció que la independència. Espanya, un país on pots sentir com un jerarca de l’església declara que: el político católico que vote a favor de la ley del aborto tendrá que confesarse y rectificar públicamente si quiere volver a comulgar o un país on a la pregunta d’un programa d’Antena3: ¿Podrán tomar la comunión la Infanta Elena y Jaime de Marichalar tras la firma de su divorcio? La respuesta es sí, salvo que ayunten con terceros.

Tornant al clàssic i tot repassant la premsa brunètica d’avui, descobrim amb sorpresa com el lamentable arbitratge del col·legiat Undiano Mallenco ha contribuït decisivament a la victòria blaugrana. Hem recollit alguns titulars de Defensa Central com a més representatius d’aital robatori:

‘El árbitro condicionó el partido’
‘Undiano, el ladrón’
‘La lamentable actuación del árbitro navarro contribuyó a que el Barça subiera al liderato’
‘…ante una evidente mano de Busquets, el árbitro, que no sabia si seguir su instinto o a las directrices que le habian marcado, no pudo menos que mostrarle la tarjeta y provocar la consiguiente expulsión de éste’
‘Piqué reconoce el robo de Undiano’
‘La respuesta de Piqué deja en evidencia a Undiano Mallenco, quien tuvo una actuación que perjudicó claramente al Real Madrid. No sólo por el penalti, sino también por el fuera de juego de Ibrahimovic en el tanto blaugrana y que supuso la victoria final de los culés’.

El recull de perles de la Brunete és gairebé infinit i podriem seguir recopilant exemples sobre l’actuació arbitral, sobre la chuleria del president Laporta o sobre els perillosíssims làsers. Per avui ja n’hi ha prou, però no volem acabar sense deixar constància d’un dels moments més impactants del partit i que de ben segur passarà a la història del futbol mundial: l’extraordinària esbroncada de Don Andrés Iniesta per fer callar al Cristiano Ronaldo quan aquest li recriminava que s’estava tirant per terra. Esbroncada acompanyada d’empenta que ha provocat la indignació de la parròquia merengue:

‘El inocente Iniesta mandó callar a Ronaldo‘
‘Me dijo que no me tirara y le dije que se callara, porque él no es el más indicado para hablar de eso’
‘El de Albacete, al que la renovación parece haber puesto por las nubes, de ahí su tono subidito, se echó el dedo a la boca de forma despectiva cuando CR9 le recriminó que se revolcara como una concreta en pan rayado’.

La portada la dediquem al Cristiano que aquesta setmana declarava que desafiava al Barça i que ‘me gustaria marcar 10 o 20 goles’. Portada que curiosament compartia amb Don Andrés.

Signat: Urdin-Gorria