Dictadures quadriennals

Winston Churchill, amb qui espero que no m’identifiquin ni ideològicament ni física, a força de parlar molt ( però molt)  va dir alguna cosa  sensata. La democràcia era el menys dolent  dels sistemes polítics. Clar, en aquesta afirmació quedava implícit que la democràcia tenia determinats ressorts que calia corregir, que era perfectible, que, com tota obra humana era manifestament millorable.
El cas espanyol, deixem avui a banda Catalunya, és una demostració fefaent d’aquesta necessitat d’amillorament. Actualment la democràcia espanyola ha esdevingut una dictadura  que es va renovant cada quatre anys. La democràcia, tal i com es perpetra, només gaudeix de certa lluentor els vint dies de campanya, i sovint, ni durant aquests.
Se’ns podrà objectar que  els ciutadans escullen els seus governants, afirmació gratuïta, a totes llums. Quan un tria entre els pots de melmelada la que vol  posar a les torrades, poso per cas, hi ha de taronja, de pruna, de albercoc…Imagineu—vos que en compreu una que anuncia a l’envàs que és de taronja i en obrir-la us n’adoneu que és de pruna. Aniríeu  a l’establiment a retornar-la, i força empipats a més. En canvi, un polític anuncia un pot de mel. Ens dóna, un cop escollit,  mig quilo de sal  i a sobre hem de sentir que ho fa per responsabilitat.
La política, així entesa , esdevé el màrqueting de les mentides. Allò important no és el programa, sinó el fer veure que hi ha un programa. Quan arribis dalt, ja cercaràs una excusa (el govern anterior, els mercats, Europa, la crisi,  el Sant Pere gros) per fer el que et sembli.
Així, doncs, el ciutadà veu la política com el que malauradament ha esdevingut. Una eina al servei d’unes elits, que maneguen el poder i utilitzen tots els mitjans al seu abast per vendre’ns  un pot del que no sabem el gust de la melmelada.
Aquesta  democràcia fictícia es podria corregir des de la societat civil, amb la creació de plataformes, iniciatives, xarxes  d’interessos, que fessin arribar al poder,  seguint els camins legalment  establerts, iniciatives per esmenar aquelles polítiques que es perceben nocives o perjudicials, més enllà del partit polític al Govern. En comptes d’això, la recepció del poder no  atén més que  els cants de sirenes de les grans corporacions, els lobbys empresarials, la gran banca…de manera que, a l’hora de la veritat,  pesa més una conversa telefònica amb Botin que un milió i mig de signatures.
Cal que el poder polític connecti novament amb la societat i, en plena era de les tecnologies de la informació, no ha de ser tant difícil, em sembla a mi. Però aquesta relació de proximitat entre Poder polític i ciutadania, i viceversa,  té un perill que determinats grups no volen menystenir, que els fa més por que una pedregada: la possibilitat d’afebliment del “seu” poder, del qual han estat gaudint durant segles. Com que consideren que permetre’ns votar cada quatre anys ja ha estat un  gran “regal” no toleraran, de cap manera, perdre els ressorts reals del poder a l’Espanya “democràtica”.