Avui qui escriu aquestes ratlles és el meu cor. No pot ser d’altra manera.
Aquesta setmana haurem viscut l’esdeveniment més important de la història recent de Catalunya. Hi haurà un abans i un després, no hi ha dubte, i la responsabilitat que tenim tots a l’endemà de la manifestació més multitudinària i clara reivindicant la independència no la pot defugir ningú: ni els que tenen responsabilitat de moure fitxa; ni els que han negat fins a darrera hora el clam gairebé unànime de la nostra societat, bé sigui per incapacitat i desconnexió amb la realitat, o per un simple càlcul electoralista; ni els que hem defensat sempre la independència; ni els que s’hi han incorporat els darrers anys o dies; ni els que s’han quedat a casa però tenen clar que el que toca ara és caminar cap a la plena sobirania nacional. Fins i tot, ni tan sols els que abans d’ahir no veien clar que haguéssim d’empènyer aquesta causa per davant d’altres, i a dia d’avui encara en dubten, però viuen aclaparats per l’explosió popular de les característiques de la jornada d’ahir.
De tots ells espero intel·ligència, serenor i generositat, però sobretot, fermesa, persistència i coherència. Si una quarta part de la gent que hi va haver ahir al carrer, justificava per part dels convocants la legitimació de les reivindicacions de la darrera manifestació viscuda aquest estiu, espero que ara, aquests mateixos, sàpiguen acceptar que el clam d’independència també s’ha legitimat…amb escreix.
El camí serà llarg i difícil, ara tot just ha començat.
Entre totes les coses que segur que canviaran en els propers temps, ja en podem afegir una altra de segura: l’estatus polític de Catalunya. Ha començat el compte enrere.
