Fa uns caps de setmana que ens vàrem trobar uns quants amics a la Rambla de Badalona. Tot intentant prendre’m la meva Voll Damm jugo alhora amb la filla d’un d’ells, que amb prou feines ha fet sis anys, va i em posa davant la cara un disc que no feia res més que escoltar feia setmanes. Me’l miro i resulta ser una d’aquelles recopilacions que fan els 40 principales… una de tantes que fan durant l’any i que, curiosament, sempre són nº1 en vendes durant moltes setmanes seguides. La seva preferida era el darrer single de la Rihanna. No parava de cantar-la i ballar-la de manera innocent i tot cofoia ella i llavors em va venir al cap que, a aquelles edats, jo no feia el mateix. És cert que escoltava el que sonava a la ràdio en aquells moments i també tots els discos dels 60, 70 i 80 que tenien els meus pares. Però és igualment cert que, potser i en part gràcies a que anava a un esplai, la música que recordo com a part de la meva tradició i que em lliga a la meva comunitat eren aquelles cançons populars catalanes de tota la vida com també d’aquelles folk americanes traduïdes al català que cantàvem tots.
Aquest fet em va deixar intraquil i inquiet, la veritat. Em va fer pensar que és molt important que els infants tinguin l’oportunitat d’escoltar i cantar també cançons populars del nostre país, tonades que són part de la nostra tradició cultural i amb les que hauríem d’omplir de manera habitual el nostre ambient quotidià. I tot pensant amb això recordo i tot seguit recupero un disc que, precisament, és un exemple clar que les cançons de tota la vida no estan renyides amb la modernitat i la qualitat. Les Musiquetes per a la Bressola (Propaganda pel Fet 2008), disc produit per la Núria Lozano (La Carrau), en Marc Grau (Xerramequ Tiqus Miquis) i en Marc Serrats, és un d’aquells discos espectaculars per la qualitat del projecte, l’entitat dels artistes que hi col·laboren i la feina de cohesió nacional i cultural que aporta de manera intrínsica. Poques vegades un disc creat per a recaptar fons per a una causa, en aquest cas per a ajudar les escoles Bressola, va fer córrer tanta tinta i va rebre tants elogis unànims per tanta gent. Vint-i-tres cançons d’arreu dels Països Catalans, cantades amb diverses variants de la nostra llengua i una producció especialment cuidada que recordava en certa manera aquells dos discos dels Pomada que tant van fer per la difusió i la modernització de les cançons tradicionals del nostre país. El fet és que aquest disc, que està llicenciat a Creative Commons, fins i tot ha endegar un projecte pedagògic que vol portar la música tradicional a escoles i altres llocs que es pot seguir per internet amb el nom de Musiquetes.
Complert el primer aniversari de la sortida d’aquest projecte és un pèl corprenedor constatar que les musiques dirigides als més petits hagin estat escasses aquest any. Com deia en Lluís Serrahima parlant de la Nova Cançó, ens calen cançons del nostre temps, és cert, i també ens calen les de tota la vida, rellegides amb nous ulls, que ens connectin amb el nostre univers i sentiment col·lectiu singular.
Els integrants d’un país els quals no canten o han oblidat les seves cançons, perden gran part de la seva cultura.
