DEIXAR CAURE ELS BANCS (II)

 Davant de problemes complexos a vegades hi ha solucions molt simples. Ara fa uns dies vaig penjar al Facebook això: “Formula per arreglar el desori financer de l’estat espanyol: que els bancs “dolents” quedin sota control dels seus creditors estrangers i la banca “sana” quedi com a reducte financer de l’estat. Així quedaria una banca espanyola potent (BBVA, Santander, Popular) i una banca catalana definitivament i proporcionalment encara mes potent (Caixabanc, Sabadell). I a una altra cosa que fem tard!”
A l’endemà, el digital Público.es va publicar una notícia en la que deia que la Comissió Europea presentava un pla perquè siguin els accionistes i no els contribuents els que paguin les factures de les futures crisis bancàries, a la vegada que s’estableixin garanties per tal que el dipòsits dels impositors o els seus actius quedin preservats. En aquesta mateixa acció es preveu que les autoritats públiques tindran el poder d’imposar quitances o pèrdues als accionistes i als “bonistes” en processos de fallida d’entitats financers i a convertir deute en accions i capital.
Curiosament fa unes setmanes, en aquesta mateixa secció, havíem parlat d’aquesta qüestió a rel de la intervenció d’un economista britànic en el programa Singurals que defensava aquestes tesis que ara la Comissió es fa seves. Benvingudes.
Mica en mica van sortint alternatives a la injustícia d’un rescat públic amb diners de tots que acaba afectant a serveis públics bàsics i essencials. Malauradament però, aquesta nova eina de la política comuna europea no serà aplicable fins el 2.018.
D’aquí fins llavors, dues coses. Ara ens tocarà fer un “passacompuguis” i assumir el rescat financer amb calés de tots que ens empobrirà encara més. Per altra banda, sis anys és temps més que suficient perquè els enginyers financers defineixin nous instruments per poder fugir dels efectes “nocius” per al gran capital a aquesta regulació.