Mentre uns practiquen allò tan nostrat del ‘vol i dol’, uns altres fan el trist paperot del músic del Titànic enfonsant-se sense un fons clarivident, i els de més enllà fan l’orni no fos cas que el sobiranisme passés per sobre del seu referèndum sobre les retallades -s’ha de ser molt pallús per contraposar-ho-, la marea social del dret a decidir l’estatus polític de Catalunya s’escampa imparablement i sense aturador. És un plaer, perquè si no ho dic rebento, veure tota aquella patuleia pedant que durant dècades et guipaven per sobre de l’espatlla mentre et titllaven d’immadur, radical i friqui, ara intentin fer-se un forat, no sense fer cara de bistec, en el nou escenari que es presenta.
L’independentisme va rebre moltes desqualificacions sobreres i d’aquelles que feien mal, era com el pobre nen que a classe no paren de fer-li bulling simplement perquè, o bé és especial i diferent o perquè no té empatia amb els altres. De mica en mica, però d’una forma lenta i constant, no sense moments desesperants i trencaments més propis d’una baralla de pati d’escola que de gent normal que enraona de política, l’opció independentista ha anat quallant i recollint tot el fruit que ha escampat dia a dia incansablement. Perquè tenim la força de la raó i guanyarem, perquè és d’una lògica espatarrant i perquè aquesta, és l’opció de la gent normal i civilitzada. Encara que jo defenso la teoria que és francament difícil que nosaltres sols ens allibarem del jou, seran ells que cauran en descomposició total, tal com li va passar Lituània respecte la totalitària URSS. Però bé, això seria un altre debat…
Són milers i milers de persones anònimes i no tan anònimes que han contribuit durant molt anys que el sobiranisme ara mateix sigui l’opció política majoritària i amb més futur a Catalunya, és el rum-rum que no ha parat mai d’escoltar-se i aquella veu del subconscient català que des de fa 300 anys ressona a cada orella recordant que som un poble que vol viure amb dignitat i en pau, res més estrany que les altres nacions del món, vaja…
És aquell amic que des d’un bar intentava ensenyar setmana rere setmana que la nació es podia respirar completa i sense complexos; és l’anònim que s’ha menjat centenars de paradetes venent i repartint independentisme; són els voluntaris que han muntat festes, concerts i xerrades per explicar la bonanova; és el músic intentant normalitzar la llengua amb ritmes moderns; són les reunions pesades per fer un Correllengua o el referèndum al teu poble; és l’articulista i pensador valent que s’ha mullat sempre per la causa per recordar-nos qui som i què hauríem de ser, i són els dirigents i càrrecs electes d’un partit o d’un altre, que malgrat el populisme antipolític -aquest infantilisme no l’entendré mai- han tibat i treballat incansablement per crear majories socials.
Sí, això és cosa vostra, de tots els que fins i tot amb un esclop i una espardenya i contra tot pronòstic hem aguantat la flama any rere any quan l’independentisme era minoritari i a voltes miserable. Per tots els incompresos, que com un servidor hem patit el menyspreu d’imbècils i tarats que, amb un desvergonyiment altiu i farts de poder, des de la seva poltrona regionalista i provinciana, ens defenestraven amb xuleria superba. Perquè tothom sabia que l’autonomisme més d’hora o més tard era i és un malalt sense futur i un miratge que ningú es creia des del seu inici. Tothom sabia que el cafè per a tothom era un càncer terminal que comportaria malestar i injustícia, i malgrat saber-ho, els maleïts autonomistes i els esnobs il·lusos federalistes ho han volgut allargar durant 30 anys i el que quedi.
Però sí, donem-nos una alegria, reconeixem-ho, ho hem aconseguit, hem posat la qüestió nacional, és a dir social, a la palestra de l’actualitat, a la centralitat política, i és per aquest motiu que dedico aquest article a tots als que durant els anys difícils hi éreu i ho heu fet possible.
