Pocs dies després de la final de Wembley i en el marc de la celebració del 50è aniversari de la Penya Barcelonista d’Andorra, el president del Barça, Sandro Rosell, enviava un contundent missatge a l’afició blaugrana: “No m’agrada que el nostre entorn no sàpiga gaudir prou d’haver guanyat la Champions i en 24 hores ja ens n’haguem oblidat” “els èxits aconseguits mereixen ser celebrats com cal”. Duríssimes declaracions del nostru president que es mostrava molt, molt i molt indignat davant el suposat passotisme de l’entorn blaugrana durant els actes de celebració de la quatrena Champions Li.
Es va desplaçar a cavall fins Andorra? Va caure del cavall i ha vist la llum? No ho sabem, però no deixa de ser sorprenent que un genuí representant del nunyisme més ranci i carrincló estigui per festes, alegries i celebracions. Que no ens embauquin! si això fos veritat, seria el rècord Guiness. Si una cosa caracteritza el nunyisme i el neonunyisme sandronunyisme, no és altre que el canguelo, el fatalisme i l’ai,ai,ai, i no seria d’estranyar que en Sandrusku s’estigués morint d’enveja i no volgués ser menys que el seu col·lega i gran amic, Florentino Pérez, que ja porta gairebé un trimestre celebrant la paupèrrima Dropu’s Cup del Maligne, l’únic títol en varies temporades. (Parèntesi per recordar que el rosellisme, sense el més mínim rubor ni vergonya, treia a passejar aquesta setmana al seu guru i guia espiritual, Chusep Lluís Nunyes, imputat per frau fiscal i ex-president del Barça, que amb aspecte de homeless, unes grenyes que ni el Freixa i talment com acabat de sortir d’un menjador social, ens recordava, amb llàgrimes als ulls, velles batalletes com quan va rescatar al lobito Carrasco dels perills de la Rambla protegint-lo de les urpes de putes, travestis i xaperos. I del Calderé)
Si les declaracions andorranes d’en Rosell fossin sinceres estaríem davant d’una espectacular metamorfosis del president blaugrana: de “peix bullit” a “la alegria de la huerta”, però gens ens estranyaria que tot plegat no fos una cortina de fum per desviar l’atenció d’altres temes delicats i de rabiosa actualitat, doncs en el mateix acte també va deixar clar un cop més que “ara no toca parlar del Madrid” i que el club ho farà quan toqui. I ha advertit, oju!, que quan sigui el moment d’abordar la qüestió, “hi haurà fricció”. Tenim seriosos dubtes que aquesta resposta no arribi mai, però si fos el cas, des de Rival Petit pafavó damanu que al menys sigui en forma de nota o comunicat i ens eviti haver de passar el tràngol i la vergonya de suportar una roda de premsa o una entrevista en exclusiva i televisada.
Les paraules d’en Rosell obtenien el seguiment unànime i l’adhesió d’insignes apologetes del sandronunyisme -especial menció per en gran Tanoka i la seva senyora- com gairebé unànime ha estat la defensa aferrissada de l’anunci, amb nocturnitat i traïdoria, de les retallades a les seccions i altres mesures impopulars comunicades pel portaveu de la Junta. Des de les pàgines de la Central Godòtica es preparava el terreny a la posterior roda de premsa del vicepresident econòmic tot qüestionant els fitxatges d’en Pep Guardiola i la seva incidència en el compte de resultats. Es posa l’accent, com ja va sent habitual, en les pèrdues per la venda de l’Ibra, però s’ignoren sistemàticament els beneficis per la venda de l’Eto’o i la venda del Touré. No cal dir que la roda de premsa del vicepresident econòmic del Barça, vicepresident econòmic del RCTB i vicepresident econòmic del Circulo Ecuestre, va tornar a ser impròpia d’un culer i gens respectuosa amb la imatge ei prestigi del reconegut internacionalment com a millor club esportiu del món. Una roda de premsa de pobres i miserables. Patètic!
No direm nosaltres que no s’hagi de ser auster i tal i tal, però pel que fa a les seccions, del que es tracta és de denunciar l’incompliment flagrant d’un programa electoral i d’haver mentit descaradament a l’assemblea de compromissaris. I si parlem de diners, els 300.000 euros d’estalvi amb la supressió de la secció de beisbol no arriba ni a la xocolata del lloro. És el que ens costen, sense anar més lluny, els fantasmagòrics assessoraments dels Rexach, Fusté i Migueli. En unes seccions que perden més de 43 milions d’euros anuals no té massa sentit carregar-se’n una que només en costa tres-cents mil. A no ser que sigui un altre tic xenòfob d’aquesta junta i comenci a veure l’amenaça siberiana planant entre nosaltres. Un equip de beisbol farcit de siberians sudaques amb l’agreujant de ser de Cuba i Veneçuela i el risc afegit -valga’m Déu!- que això comporta. I si circumscrivim les seccions no professionals a competir en l’àmbit exclusiu de Catalunya, aleshores…miel sobre hojuelas ni te cuento a bodes em convides! Clar que encara podria haver-hi un altre motiu com molt bé assenyalen els col·legues del Diarioyoya a la ja mítica secció del Creixell Award: necesitan los bates para la grada jove (by Posi).
El que resulta esperpèntic, ja que parlem de seccions, és la increïble història del Beach Soccer que s’explica en aquest article Rosell no juega limpio con las secciones i que humilment confessem que se’ns havia passat per alt i potser no som els únics. Un parell de paràgrafs de mostra: “En el mes de marzo Sandro Rosell sorprendió a propios y extraños anunciando la participación del FC Barcelona en la primera edición del Mundialito de clubs de Fútbol playa que iba a tener lugar en Sao Paulo (Brasil) del 19 al 26 de marzo. La sorpresa vino dada porque el Barça carecía de sección en esta disciplina deportiva y se entendió el tema como una frivolidad del presidente, al que se le conoce una estrecha relación con Brasil a todos los niveles.” “el FC Barcelona improvisó de la nada un potentísimo equipo de fútbol sala. Contrató los servicios del número uno mundial, el gallego Ramiro Amarelle, al que le rodeó con dos rusos, Buklhitskiy y Sishin; un japonés, Ginoza; un portugués, Torres; dos brasileños, Mota y Fred; un polaco, Ziober; y tres internacionales españoles, Nico Alvarado, Javi Torres y Juanma. Un equipazo construido por todo lo alto.” …
Bé, de tothom es coneguda la debilitat del nostru president amb la cosa brasilera. És més, cada cop que hi ha conflictes a l’entorn blaugrana, en Sandrusku desapareix i es perd uns dies per Brasil. Fins i tot per afegir-se a l’homenatge del gordu Ronaldo, aquell que ens va deixar penjats a can Barça i que fa poc ha jurat amor etern al Maligne. Tan se val, el negoci és el negoci, i no ens consta que s’hagi desprès de l’empresa brasilera AILANTO. Com tampoc ens consta, per cert, si ja s’ha materialitzat la venda de l’altra empresa d’en Sandro, BSM, que estava condicionada a una auditoria que vencia el passat mes de gener i de la qual no n’hem sabut res més. Ni ha comunicat res, tal com va prometre, ni cap periodista li ha preguntat. I ja em perdonaran els del gremi periodístic, que de ben segur compta amb grans professionals, però quan llegeixes a les pàgines del mundo sandritivo paràgrafs com aquest: Entre vender a Chygrynskiy o dejar en manos de Guardiola un vestuario sin cobrar las fichas de junio, Rosell optó por el sacrificio del ucraniano o aquest: …ni tampoco el técnico o los jugadores se acordaron de Rosell en el momento de cerrar la maravillosa temporada de fútbol con la mejor Champions de todos los tiempos… la veritat és que comences a tenir-ne seriosos dubtes.
A Rival Petit no necessitem que en Sandrusku ens digui com hem de celebrar les victòries, seguidors com som de la filosofia cruyffista-leninista des del primer minut, i d’això ja fa gairebé vint anys. I no només estem contents i feliços d’haver guanyat la champions, sinó que encara avui estem celebrant la lliga.
Si també la vols seguir celebrant amb nosaltres, et convidem a que tornis a veure el vídeo que vam dedicar a la tercera consecutiva del Pep i els seus homes.
Visca el Barça!
