Extra-esportivament llegeixo dues notícies sobre el Barça aquesta setmana que em provoquen, per entendre’ns, certa “curiositat”. Si més no, han aconseguit distreure la meva atenció del tema on em trobava immers fins al moment: intentar descobrir quin és el membre de la junta de directivos del Barça que, estadístiques en mà, s’ha vist agraciat per la mare natura amb un micro-penis. (fins el moment empataven a les enquestes en Moix i en Bartomeu… seguits de ben a prop per en Freixa).
La primera notícia, deia, era relativa a unes declaracions d’en José María García on, textualment, manifestava que “Cruyff es un càncer para el Barça”. La opinió que em mereix el comentari prefereixo reservar-me-la (rodejat a la redacció, com estic, de cruyffistes o cruyfeños –que dirien els senyors directivos-). No me’n puc estar, però, de comentar la perplexitat que em causa sentir a l’inefable “butanito” al costat d’en Basté. Recuperat l’estil Nuñista a la llotja i la denominació “Barça B”, suposo que era el que faltava. Haurem de recuperar els “chinitos de la suerte”, els xumets ídem, la cartera “Mistral” fluorescent, les jaquetes amb ombreres i totes aquelles coses que, feliçment, havíem desterrat de la quotidianitat. Ja veus que tot torna, noi, però… calia?
D’en José María García en parlem un dia abastament (largo y tendido, que dirien els senyors directivos de la junta d’en Rosell), però avui m’agradaria centrar-me més en la segona notícia que em va causar perplexitat: “La ‘due dilligence’ es tan brutal que acabará con más de uno” per seguir dient “Jamás en los 110 años de historia del F.C. Barcelona, un presidente puede acabar tan noqueado en el aspecto socias, económico y laboral, pese a los doce títulos logrados en los siete años que ha estado al frente del club blaugrana”. Tot i el deix “arrabalero” o de Santiago Niño Becerra, l’autor de les declaracions no és altre que l’inimitable (afortunadament) José Luis Carazo, aquell aspirant a conductor de cotxe fúnebre reconvertit a sots-director del diari (sic) Sport. D’entre tota la merda que es pot trobar al quiosc, l’Sport es diferencia de la resta (tinc en ment grans creacions com “La Razón” o “El Mundo”) perquè, a diferència d’aquests, a la portada hi ha molta més tinta. I en conseqüència, es perd la única utilitat que una “persona diligente” d’aquelles que s’esmenten al codi civil podría donar a una dejecció com l’Sport: posar-lo al terra després de fregar.
Deixant de banda que l’Sport es refereixi al butanito amb el qualificatiu de “mítico periodista”, tenir com a sots-director algú com en José Luis Carazo és tota una declaració d’intencions. Equival a investir en Daniel Sánchez Llibre com a membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans o a convertir en Joan Saura Conseller d’Interior. Si algú té temps, li recomano seguir –via hemeroteca- els articles dedicats pel tal Carazo a l’Zlatan Ibrahimovic des de l’anunci del fitxatge fins la seva marxa. Palesa clarament que és un visionari. No obstant, i per aquells qui vulguin jutjar d’una manera prudent els vòmits que publica el tal Carazo, recordem plegats aquell magnífic article que en José Luis Carazo va tenir a bé publicar sobre en Winston Bogarde a primers d’abril de l’any passat (com que l’Sport es va ocupar de fer-lo desaparèixer ràpidament, per vergonya, l’haurem de reproduïr íntegre). Dèia en Carazo:
“Winston Bogarde ha sido siempre un jugador muy original. Nadie sabe a ciencia cierta cuándo nació, su paso por el Barcelona fue efímero, se decía que tras su retirada estuvo de portero de discoteca en la zona de Sabadell y hasta se comentaba que actualmente vivía en una comuna gay de folclóricas, pero ahora nos han comentado que se está sacando el título de entrenador en Irlanda. ¡Increíble!”
Crec que no vaig ser l’únic que es va quedar a quadres rebent aquesta informació que tenia a bé compartir amb els lectors el sots-director de l’Sport. Sé que no vaig ser l’únic que, perplex pel surrealisme de les informacions, vaig decidir buscar més informació sobre en Winston Bogarde (aquella mena d’armari que, per increíble que sembli, va passar pel Barça). I any i mig després, encara no m’he pogut recuperar a l’haver constatat que el tal Carazo és tant inútil i tant incompetent com a periodista, que va basar el seu article en una informació que havia trobat a Internet, sense adonar-se que la trèia de la “Inciclopedia”, una paròdia en to humorístic de la “wiquipedia”. Sembla impossible que algú tant incompetent pugui ser sots-director d’un mitjà de comunicació.
Però agradi o no, aquest és el nivell que gasta la premsa del règim de Rosell II “El Disculpador”.
Signat: Sandro Sauler Portal
