El derbi contra els periquitos de can ràbia es va resoldre sense els danys col·laterals de passades edicions. Amb ofici. Sense lesions, desgast ni targetes. Amb Puyol a la grada, l’Abidal jugant uns minuts, un generós Messi pensant en els tres punts i el majestuós Iniesta desplegant el seu millor repertori, gol inclòs. Gairebé tot perfecte, com ha de ser. Tot i que matemàticament encara no som campions (escoltin les rialles de fons) la tercera lliga consecutiva d’en Pep Guardiola està més que sentenciada. Tan sentenciada com l’enèsim projecte milionari del Ser Superior tal com ja hem anunciat i reiterat des de fa mesos a les cròniques del Rival Petit i disculpin per la immodèstia. Un altra projecte llençat a les escombraries i el Maligne Cristiano lluitant únicament pel Pitxitxi dels gols intranscendents a imatge i semblança dels garbage time del bàsquet professional nord-americà.
Resultat més que suficient per rematar la lliga, com també va ser suficient l’empat davant el Maligne a la tornada de la semifinal de Champions per barra’l-s’hi el camí de la décima. Una eliminatòria on les cotes de senyoriu i esportivitat de la casa blanca van arribar a nivells mai vistos fins ara. Des de la denúncia a la Uefa sobre conductes antiesportives de vuit jugadors (8) del Barça, passant per la presència de dos notaris (2) per exigir el rec de la gespa malgrat la tamborinada caiguda, o l’absència d’un covard Llourinho tancat a l’habitació de l’hotel atipant-se de sugus blaus, comunicant-se amb la banqueta merengue tot vulnerant la normativa de la Uefa i – diuen les males llengües- sense pagar la factura del mini bar. El Madrid salvava miraculosament una nova golejada davant les càmeres de mig món. Càmeres que no van impedir veure l’actitud antiesportiva del seu capità Carbonilles Casillas o les penoses declaracions del titella Karanka. Al Maligne i a la caverna en ple, només li va quedar el consol d’aferrar-se al NO gol anul·lat a Higuain i que la imparcial televisió publica espanyola, la que només permeten sintonitzar en castellà, ja l’ha repetit més de 3000 vegades establint una nova plusmarca mundial.
Dos resultats extraordinaris que ens acosten a la Champions d’una banda i sentencien la lliga d’una altra, però que ens deixen, un cop més, el mal sabor de boca i la ja gairebé habitual nota discordant del nostru president que amb arguments incomprensibles mantenia el dinar de directives amb el bel·ligerant Maligne a la tornada de Champions i perpetrava la profanació de la llotja blaugrana amb la presència de l’impresentable president Sànches Lliure al partit de lliga amb l’Escupinyol. Com si no n’hi hagués prou amb el tractament del cas Baena. No vols caldo, doncs dues tasses. I per acabar-ho d’adobar la cirereta del pastís: la transparent gestió de les entrades de Wembley i els opacs compromisos institucionals. Sabrem algun dia qui són els afortunats beneficiaris d’aquestes entrades? Gosarà algun intrèpid periodista esbrinar que s’amaga al darrera de la revenedora empresa Viagogo? Preguntes sense resposta, com la famosa venda de l’empresa del Sandrusku condicionada a l’auditoria que vencia el gener d’aquest any i de la qual encara no ens consta confirmació al respecte.
L’eliminació del Maligne i l’humiliació del Lagrimita de Setúbal davant el testimoni de mig món han tirat per terra les diverses i delirants teories de la caverna sobre el perquè de les victòries del Barça i ha deixat, a més a més de l’Enric Bañeres, altres víctimes il·lustres com ara el propi inventor del Villarato que, veient com cada cop eren més inconsistents els seus arguments, no ha tingut millor ocurrència que publicar el supermegaarticle Teoria General del Villarato per desenvolupar les seves paranoiques teories. A Rival Petit, amb l’esperit de servei que ens caracteritza, havíem navegat per les hemeroteques a la recerca d’articles d’aquest i d’altres autors que no fa gaires anys defensaven teories oposades per tal d’oferir-les als nostres amables seguidors, però hem desistit de la recerca just quan hem trobat l’extraordinari article vade retro villarato on el genial Rubén Uria s’encarrega de desemmascarar amb pels i senyals les teories de l’inefable Relaño. Un article i els seus enllaços corresponents dignes de ser emmarcats. Enllaços al ja famós article de culte del 2002 todo el mundo ayuda al Madrid on defensava tot el contrari o l’enllaç amb proves documentals sobre l’existència, per exemple, d’un fons de rèptils per recompensar a periodistes que recolzaven al real maligne. Era el caso de unos periodistas que apoyaban al Real Madrid de manera incondicional, hace años, pero cobrando a final de mes. Iban a cobrar por su “apoyo” a una tienda de pianos. Aquello se conoció en esa época como “fondo de reptiles”. De ese apoyo existe una prueba documental, esta carta de Raimundo Saporta, la mano derecha de Don Santiago Bernabéu. Claro que se recuerdan casos de apoyos explícitos y sostenidos a un club. Un “apoyo” de los de periodistas.
I navegant navegant també hem trobat aquest gran article de John Carlin on ens explica com l’entrenador del Chelsea del 2007, Jose Mourinho, ja donava la tabarra sobre els arbitratges i com se les tenia amb el Cristiano, aleshores al Manchester. Mou: al United siempre le pitan penaltis a favor y nunca en contra, mientras que al Chelsea le sucede al revés. Cristiano: “Todo el mundo sabe cómo es Mourinho. Siempre tiene que decir algo para llamar la atención, especialmente cuando no está satisfecho con el rendimiento de sus jugadores. Cuando se equivoca, nunca lo reconoce” Mou: “El chico hizo unas declaraciones que no demostraron ni madurez ni respeto, quizá se deba a la infancia difícil que tuvo, a su poca educación” Ferguson: Es ruin sacar el tema de su clase social. El hecho de que seas de una familia pobre de clase obrera no significa que no tengas educación. Lo que tiene Ronaldo son principios… Hay otros que han tenido una buena educación y no tienen principios”
Els disgustos de la caverna no s’acaben amb l’adéu a la lliga i a la champions. Les desgràcies mai arriben soles i el cap de setmana els reservava l’enèsim fracàs a la lliga europea de bàsquet i una nova humiliació davant el Barça a la final de la Copa d’Espanya de futbol juvenil. Però el Maligne i la caverna inasequibles al desaliento han començat a disputar la copa de la il.lusió tot anunciant els rutilants fitxatges del periquito Canijon Callejon i del turc Sahin i el probable d’un altre turc anomenat Altuntun Altintop. Fitxatges que vistos els preus pagats molt ens fa témer que a can Maligne també han arribat les retallades i les restriccions al crèdit bancari. Preparem-nos per un nou pelotazo de la casa blanca aixi que arribi el Pp a la Moncloa.
I no volem acabar sense dedicar un record per aquest gran culer universal, Seve Ballesteros, que ens deixat quan menys ens ho esperàvem. Noticia injusta com injust ha estat el tractament de les respectives directives del Sevilla i del Madrid que no li han dedicat ni un miserable minut de silenci. Homenatge que sí han obtingut els jugadors merengues que fins i tot rebien les assistències dels jugadors del Sevilla per facilitar -en plena Feria de Abril– la consecució d’una inútil i nova golejada per acomiadar-se de la lliga.
I que en Sandrusku reconsideri el repartiment de les entrades de Wembley o ens consideri un compromís institucional.
Ens faria molta il.lusió viatjar a Londres amb el Barça.
