CRÒNICA DEL CANVI – 2 (publicat al Diari de Vilanova)

Tot fa pensar que guanya molt pes la teoria que diu que la única via de canvi que es pot aplicar a l’administració és la de la retallada, perquè, com bé s’encarreguen de corroborar un bon exèrcit d’opinadors que donen per bona l’evolució i la situació actual de la fiscalitat del nostre país, del que es tracta és de reduir despeses, ja que d’ingressos no n’hi pot haver més. I passen per alt, com no pot ser d’altra manera, que aquestes mateixes tesis neolliberals són les que a partir de mitjans dels noranta van reduir de forma dràstica a la majoria de països occidentals la contribució fiscal de les grans rendes en el conjunt dels ingressos públics, amb el pretext d’alliberar capital per generar més riquesa. I obvien que, al marge de la crisi mundial, aquesta és una de les causes dels baixos ingressos de les administracions en moments de vaques flaques per la incombustible classe mitjana, que és la que en els darrers anys ha finançat gran part de l’activitat de l’administració i sobretot l’extensió de l’stat del benestar.  
 
Malauradament, el capital alliberat progressivament aquests darrers quinze anys no va anar a parar precisament a l’economia productiva sinó a les inversions especulatives, diguis totxo o deute sobirà. I el que ve a continuació, ja tots ho sabem a hores d’ara…