L’altre dia llegia amb atenció aquesta reflexió del periodista i guionista Francesc Canosa que diu una veritat rere l’altra sobre el potencial que té la nostra història per a traslladar multitud de propostes a les pantalles. Nosaltres som un país petit amb les limitacions i avantatges que això comporta a molts nivells. Bàsicament la limitació que tenim, però, no és tant una certesa com una limitació autoimposada que toca superar d’una vegada per totes. Sabem perfectament que tenim un mercat lingüístic petit, sí, – tot i que aquest és un debat que avui deixo de banda -, però també una riquesa natural com és la nostra història i la nostra literatura que és una autèntica mina d’inspiració audiovisual.
Algú dirà que sí, que molt bé, però que fer cinema costa un ronyó i si el fas històric els dos directament. Cert. I més encara si vols competir internacionalment tant en producció com en càsting. Però hi ha una cosa, que segur que us sona, que es diu dèficit fiscal. Concretament 22.000 milions d’euros que cada any se’n van a Espanya i no tornen. El dia que solucionem això no caldrà dedicar cap ronyó a la producció que posi en risc la salut de ningú. Apartem l’1% de l’espoli i tenim 220 milions d’euros anuals per a la producció audiovisual. Això és molt o poc? Home, francament, això és una passada. I penseu que parlo de l’1% del que ens roben, no del nostre Producte Interior Brut (PIB).
El pressupost mitjà de pel·lícules com “Pa Negre” és d’entre 4 i 5 milions d’euros. Per entendre’ns, es podria estar estrenant un “Pa Negre” cada setmana, excepte juliol i agost. O se’n podrien fer una vintena amb el doble de pressupost. Però si, amb bon criteri com passa ara, es decideix tendir a fer poques pel·lícules però amb potencialitat comercial clara, la cosa impressiona tant o més. Imaginem que en comptes de les quatre o cinc grans produccions, a escala catalana, que finança l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) s’optés per fer-ne una desena l’any, és a dir, una gran estrena mensual tret dels dos mesos d’estiu, posem per cas.
Doncs bé, per fer-se una idea de la dimensió de tot plegat, si observem les dades estimades per la Internet Movie Data Base (IMDB) i ens fixem en les cinc pel·lícules nominades a la darrera edició dels Oscar a la millor producció, veiem que “Black Swan” ha disposat d’un pressupost aproximat de 10 M€, “El discurs del rei” 11 M€, “Origen” 120 M€ i “La xarxa social” i “True Gift” 30 M€ cadascuna. En total, 201 M€. Nosaltres, amb l’1% del dèficit fiscal anual, tindríem la capacitat financera pública de produir totes les pelis nominades per la meca del cinema en els Oscar 2011 i encara ens sobrarien una vintena de milions més per produir tres minisèries històriques amb el doble del pressupost d’”Ermessenda” o un bon grapat de documentals o, senzillament, dedicar-los a produccions inicials per a nous talents.
Les xifres són així de dures o així d’esperançadores. No cal dir l’efecte motor que tindria en la indústria catalana de l’audiovisual. I això que fins ara només he parlat d’un finançament 100% públic, un escenari irreal, i és que caldria tenir present la concurrència de la iniciativa privada. Ja se sap que diner crida diner i que la bola podria fer-se molt més gran encara, sobretot si es té vocació internacional tot i que això ho deixo per un altre dia.
Arribat a aquest punt, doncs, algú també dirà que els diners no són cap garantia de productes atractius i amb garantia d’èxit. Certament, però justament quan t’iguales en condicions amb els teus competidors només queda el talent. Quan tens un país amb bons tècnics, bons actors, bones localitzacions i fonts d’inspiració i has resolt la teva capacitat financera només queda el talent. I el talent és únic, el de cadascú, el de la seva originalitat, el de la teva idea no pas com a idea en si – que també segons els casos – si no en la manera que tu tens de presentar-la al món. I el talent no té res a veure amb si ets un país petit o gran, no implica res ser petit si tens una història i una riquesa literària inesgotable i en ocasions has tingut un paper en la història que depassa de molt la proporcionalitat del que t’hauria correspost com a nació. I és aquest justament el repte. Saber triar i remenar fins a seleccionar les millors propostes. És en això en el qual hauríem d’estar dedicant les nostres energies i no en trencar-nos el cap sobre si es poden tirar endavant determinats projectes o com fer-los menys ambiciosos per poder quadrar els números.
I la setmana que ve a les vostres pantalles “Crispetes&pistrincs (II)”. No us ho perdeu. 😉
