CRISI I PROPOSTES ELECTORALS

 Aquests dies de campanya, les diferents candidatures municipals presenten les seves propostes per als propers quatre anys. Com no pot ser d’altra manera en els temps que corren, els compromisos relatius a l’activitat econòmica tenen més importància que mai.
Vivim un temps de crisi econòmica d’una extrema cruesa, amb unes conseqüències, una profunditat i una dinàmica absolutament desconegudes, no només per a una gran part de persones que estan cridades a ser els nous responsables del nostre destí col·lectiu, sinó també per a gran part de la ciutadania.
Potser no és el moment ja d’incidir en quines han estat les causes que ens han portat a viure el pitjor dels malsons, econòmicament parlant, que mai haguéssim imaginat. De fet, a hores d’ara no tenim gens clar com ens en podrem sortir i, malgrat tot, sabem perfectament què ens hi ha portat. Curiosa societat la que tenim: ens il·lustra profusament del que hem fet malament i no obstant ens deixa totalment indefensos a l’hora de combatre’n les conseqüències i assenyalar-nos el camí a seguir per remuntar el vol, condemnant-nos al risc de repetir errors viscuts…
Malgrat algunes receptes anunciades i malgrat la seguretat d’alguns a l’hora de proposar guariments miraculosos per sortir aviat de la crisi, el cert, al meu entendre, és que ningú, amb el cor a la mà, pot garantir a hores d’ara cap efectivitat del que proposa com a fórmula per capgirar una situació tan convulsa.
Hauria de ser hora d’extremar la prudència quan parlem de què podem fer per remuntar el vol. Sobretot en àmbits com el de l’administració local, tan migrats de recursos i de capacitat real d’incidir en dinàmiques que sobrepassen, abastament, les seves possibilitats. Haurien de ser moments com mai de franquesa, de mostrar si cal les debilitats pròpies i les col·lectives per redreçar una situació que està posant en perill fins i tot el pilar més important de la nostra societat: l’anomenat estat del benestar. I no em dona la sensació de que ens haguem revestit tots plegats d’aquesta certa humilitat, necessària, crec, davant la magnitud de la tragèdia.
És l’hora d’actuar amb molt de sentit comú, amb la vista posada més en actuacions modestes però efectives que no pas en grans projectes “engrescadors”. És l’hora de tenir clar que cap de les receptes individuals de cadascun dels partits que concorren a les eleccions pot tenir cap possibilitat d’èxit per ella mateixa, a no ser que es plantegin des de la diversitat i la complicitat, no només de la resta de partits, sinó també del conjunt d’agents socials i econòmics.
Primer de tot, s’ha de ser conscient de les limitacions dels recursos dels que disposa i disposarà en un futur immediat l’administració local i de la seva capacitat d’incidència real en una situació que depassa, en molt, les seves possibilitats i competències. Si féssim l’exercici de valorar amb rigor el cost de cadascuna de les accions que els diferents programes electorals prometen per tal de reactivar la nostra economia, i les contraposéssim amb els recursos reals de que disposa l’administració, veuríem, sense massa esforç, que és una equació impossible de resoldre.
Ara més que mai és hora de saber prioritzar i de focalitzar les actuacions públiques cap on poden ser més efectives. És hora d’exercir amb responsabilitat i intel·ligència la principal funció de l’administració pública: la protecció i la redistribució. I en l’àmbit de l’activitat econòmica, a qualsevol municipi del nostre país, la clau ara és treballar en la única direcció de generar ocupació, òbviament, però amb la vista posada a resoldre els principals problemes que avui dia llasten la nostra capacitat de recuperació econòmica: el crèdit i el consum.
Hem d’entendre que en els anys immediats, l’únic sector que podrà ser generador net d’ocupació serà el privat. En l’àmbit de les polítiques econòmiques, hem d’aconseguir posar-nos d’acord tots plegats, partits, agents socials i ciutadania, per fer de les empreses el centre de l’activitat de l’administració. Des de la generositat, el consens i la concertació.
Com cada any, la consultora Sage elabora, en base a més d’onze mil enquestes a petites i mitjanes empreses, un instrument que radiografia quines són les principals preocupacions i necessitats d’aquestes de cara a garantir la seva supervivència i/o expansió futura. Els resultats d’enguany són demolidors: pel que fa a la principal preocupació que expressen, més del 75% de respostes fan relació als problemes de liquiditat i de manca de crèdit; en relació a quines són les principals barreres per a la creació d’empreses, i per tant d’ocupació, en més d’un 60% el principal problema torna a ser la manca d’accés a finançament, però apareixen també la por al fracàs, la complexitat administrativa i la manca d’informació i assessorament.
Des de la meva humil opinió, feta en un to reflexiu i constructiu, quan es plantegen propostes polítiques per afrontar la crisi, faríem bé tots plegats d’intentar resoldre prioritàriament aquests aspectes que afecten les possibilitats de supervivència de les nostres empreses i la capacitat de la nostra societat de generar ocupació. I sobretot, d’atorgar valor d’interès general prioritari a qualsevol  actuació pública que tendeixi a millorar la salut de les nostres empreses i que pugui crear llocs de treball. Assumint de manera clara i rotunda, que cap d’elles es pot privatitzar ni mercantilitzar. Així el valor dels recursos públics que es transfereixin al sector privat revertiran al conjunt de la nostra societat.