Bruno i les línies obliqües 2
Segona part
Camino amb les cames creuades ni que foren cometes que tracen línies obliqües. Amb els anys cada cop més creuades i més dèbil la memòria que, com un trapezista amb bicicleta sobre una barra fixa, planeja a través del forat del temps igual que volava en la geografia fa anys. O trapezistes volant capaços de fer una triple pirueta a l'aire amb habilitat irreprotxable com quan lligava paraules per entendre el llenguatge.
No oblido l’exigència i la motivació del mestre per transformar-me en una espècie d'esponja, que ho absorbia tot. No puc deixar d'evocar-ho alhora que la guerra ja transcendia, tristament, per sobre els teoremes de Pitàgores i de Tales i trepitjava els drames i comèdies literàries que d'una manera inequívoca se m'haurien rendit en un tancar i obrir d'ulls, cosa que enlluernava el mestre.
No s'hi val. No arronso les espatlles davant la guerra i dir tant se val: és que em va canviar la vida. A poc a poc, arribo a una cantonada i m'assec sobre un mur d'un metre d'alçada. Miro els garrofers on canten els mussols: un nen a qui no li van permetre fer algoritmes ni poesies, Déu ni do.
Anit, que va ser quasi tropical, van cantar mussols, òbiles, grills i xitxarres fins a la matinada. El rebombori i la calitja no em van deixar dormir. Tantes hores sense dormir dóna perquè em vagin venint històries, reflexions i judicis una miqueta agosarats. Algú va dir que tanta xarrameca que jo conto, mentides i invencions tot, i que acabaré a l'infern. Vulgaritats que no fan nosa. Hi ha gent que li fa pànic recordar, no pas a mi.
Continuarà
Joan Guerola
