Millor callar 6 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Sisena part
Déu vulgui que la mare no surti primer per la portella i tant de bo s'obri abans que algun pagès passi amb la mula en direcció al camp. El gat va miolar i el va fer callar. Quan la porta va grinyolar, es va acostar a la seva posició, es va inclinar, va veure que ja sortia el tiet i va estirar molt fort la corda. En Robert, embadalit i amb teranyines als cabells, es va trobar de sobte la corda i va caure de morros donant voltes pel pendent.
L’Eva es posà en peus, deslligà la corda, l’enrotllà i se n’anà corrents a desar-la en l’armari de la cambra. A fora, en el camí, en Robert, jeia a terra cap per amunt i cridava de dolor sense poder moure's. La Mare de l’Eva, sense badar boca, va anar de pressa auxiliar-lo.
Una estona més tard, la nena tragué la corda de saltar i cercà les amigues per jugar a una era.
—Mon pare em durà a un col·legi privat perquè diu que a l'escola nacional no aprenc —li digué l'amiga pèl-roja.
—Ja veuràs com jo sí que estudio. I tu estaràs molt sola en eixe col·legi —va dir l'Eva.
—No, perquè també vindrà la meva cosina i m'ajudarà.
—Qui és la primera a saltar la corda —va dir una altra amiga, la més alta.
—Jo —va dir la pèl-roja.
Va fer bé tres salts i s'hi va enganxar a la corda.
—Deixeu-me repetir —va dir la pèl-roja.
—D'acord, però després tu donaràs a la corda —va dir la més alta.
Va fer tres salts i de nou s'hi va enganxar.
És que esteu distretes i doneu a la corda molt fluix —va dir la pèl-roja que li va sortir una mica de sang del genoll.
—Ets tu, que potser no saltes bé —va dir l’Eva.
—I què. Però jo aniré a estudiar a un col·legi i tu no —va dir la pèl-roja i se'n va anar enutjada.
Quan l'Eva va deixar enrere els camps de gira-sols que envoltaven l’era, va tornar a casa i li va fer un petó al pare. Va dissimular amb això de la cama trencada del tiet Robert, no fos que el pare descobrís que ella amagava alguna cosa i li donés un calbot. Es va fer l’orni i va observar en silenci al pare, incapaç de treure’n l’entrellat a tot plegat.
—No entenc què hi feia el meu germà a la portella. Que no torni més a l'hora de les migdiades —va dir. Es va estrènyer el nas amb dits de la mà dreta—. Ja en tinc prou, ostres! Tot té un límit.
—Potser havia vingut a buscar una aixada —va dir la mare que tenia les mans cobertes pel davantal.
—Es creu que entrarà a ma casa quan li doni la gana. Si vol alguna cosa que m'ho demani. No sé quina cosa s'inventa que va ensopegar amb una corda.
Continuarà
Joan Guerola
