COBDÍCIA I PODER

Hi havia una vegada en un país imaginari, un govern que va fer una llei del sol que permetia construir a tort i a dret, amb l’excusa que, d’aquesta forma, els preus dels habitatges baixarien. Al cap del temps es va poder comprovar que els preus no van baixar, tot i que l’oferta residencial no parava de créixer. Lluny d’això, els preus van anar pujant i pujant per culpa d’un mercat viciat i sobredimensionat, amb la complicitat d’un sistema financer que va veure en aquest fet la manera perfecta d’especular i guanyar diners fàcils. Paral·lelament, el partit que formava el Govern va prendre el control d’algunes de les entitats financeres que més jugaven a aquesta nova versió del Monopoly…
Va arribar un moment, però, que el partit que donava el suport al Govern va perdre les eleccions. Van haver d’abandonar les posicions de poder institucionals, però no així les que s’havien procurat dins algunes entitats financeres. Situats a dins d’aquestes i amb el recolzament de les institucions en les quals encara manaven, van seguir impulsant la creació d’habitatges. I va seguir sense baixar els preus dels habitatges però no així els seus beneficis…Però a més de la seva activitat immobiliària, aquesta banca sotmesa al seu control no parava de proveir crèdit a totes les institucions en les que encara seguien manant. Així es finançaven circuits urbans de Fórmula 1, grans centres d’arts, ciències i tecnologia sobredimensionats i infrautilitzats, trams monumentals d’autovies sense cap rendibilitat, aeroports sense avions i sense gent que els utilitzés, parcs temàtics ruïnosos, costosíssims esdeveniments i equipaments esportius…fins que aquestes entitats financeres van fer un pet com un aglà, en consonància amb la resta de l’economia. Aquesta situació de ruïna, econòmica i social, va endur-se per davant el govern de torn.
I van tornar a manar a gairebé a tot arreu, cosa que els va permetre, amb els diners de tots els ciutadans, pagar els deutes que amb la seva irresponsabilitat i cobdícia ells havien provocat.
Ostres, potser no era un país imaginari!