El dia de reis, amb 38ºC de febre i malestar general, em presente en el servei d’urgències del Centre de Salut del meu poble (Crevillent). La primera anomalia amb què em trobe: en comptes de la zeladora de guàrdia és el vigilant de seguretat qui m’atén (em demana el SIP, introdueix les dades a l’ordinador i avisa el facultatiu que hi ha un pacient esperant; i això és una funció pròpia de la zeladora, el vigilant de seguretat Pepito piscinas és allà per a altres coses). Mentrestant, la zeladora i la infermera parlaven sobre la premsa rosa a la sala d’esbarjo del personal sanitari.
Segona situació surrealista.
―¿Qué le pasa? ―em pregunta l’únic metge de guàrdia.
―Des de dimecres que tinc febre i em trobe malament…
―¿Cómo? ¿dimequé? Mire, no le entiendo. Hábleme en castellano.
―Com? No hi ha cap metge que m’entenga?; li parle en una llengua oficial.
(el metge crida la zeladora)
―Esmeralda, que el señor habla en valenciano y no lo entiendo, y quiere que le atiendan en valenciano (fals, tan sols demanava, si més no, que m’entenguera, ja que conec les lleis valencianes i, malauradament, no l’obliguen a parlar-m’hi).
―(Esmeralda) ¡Ay qué gracia! Que quiere que le atiendan en valenciano ―fent servir un to cínic i sarcàstic d’allò més repugnant, com si el que jo haguera demanat fóra un delicatessen a la porta de Càrites. Vamos a ver, estamos en España y se habla español.
―Faça el favor de donar-me un full de reclamacions.
―Sí, dáselo, que está en su derecho, que estamos en democracia―postil·la el vigilant de seguretat. Sort de democràcia!, vaig pensar jo.
Això va ser el que em va passar, que vaig haver de marxar del centre de salut sense poder ser atés. Així, sense pensar massa, es van passar per l’engonal dues lleis vigents: la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià i la Llei1/2003, de 28 de gener, de la Generalitat, de Drets i Informació al Pacient de la Comunitat Valenciana.[2003/1150] (a tall d’exemple, l’Article 10 diu:“Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià; i quant a la segona llei sobre els pacients: 1. Al respecte de la seua dignitat, sense que puguen patir discriminació per raons de raça, de sexe, econòmiques, socials, ideològiques o d’edat.)
No entenc la dèria que els agafa als espanyols quan els parles en català als llocs públics, però es posen a la defensiva i els ve la vena docent: t’ofereixen classes improvisades d’art dramàtic (amb l’ús de recursos retòrics inclosos) i de sociologia del llenguatge (sempre et recorden el ‘domini territorial’ de la seua llengua). La veritat és que no tinc cap problema a escoltar, allà on vaig, la llengua de Pasión de gavilanes, ni tampoc la de Mohamed VI, ni la de Margaret Thatcher; la qüestió és que a mi la diversitat lingüística no m’agrada: m’encanta. Però, ostres, resulta que, per coses de l’atzar geogràfic, sóc a casa, al meu país, i crec ―la creença és, de fa temps, molt inestable― que tinc uns drets que em permeten expressar-me en la meua llengua al meu país sense que això supose que et tracten com a un afroamericà als autobusos dels Estats Units dels anys 50 del segle passat. No?
El més difícil de pair no és el fet de no ser atés, ja que no duia penjant els budells; tampoc la ràbia, ni la incomprensió que sents, ni tampoc la ignorància dels espanyols de part dels quals pateixes l’exabrupte; ni el convenciment de saber que el cas quedarà impune, tot i que ja està denunciat i en mans d’advocats; ni encara que siga la pròpia Generalitat la que propicia aquesta situació. La fiblada més punyent és que siga un familiar o un conegut catalanoparlant qui es pose en contra teua o de ―quasi― part de l’agressor (com si a un servidor el posara calent trobar-se en situacions tan desagradables com la descrita). I és que hom no entén encara que hi ha mals que fan més mal que qualsevol malaltia física. Perquè, quin mal més gran pot haver que no deixar que t’expresses en la teua llengua, amb la teua ànima?
Això és el que ens dóna compte de com de malament està, nacionalment, la societat valenciana. Quan els que se suposa que són nostres tenen un espanyol instal·lat i apaparrat al cervell, de manera irreversible deixen de ser ‘nostres’ i comencen a pensar com ‘ells’. Aquesta és la gran victòria d’Espanya: que siguem quatre gats els qui denunciem casos com aquest, perquè la resta, dissortadament, ja han passat a formar part de la seua nòmina.
