La caverna seguia convalescent i en estat de shock. Es llepava les ferides i no havia paït encara la gran humiliació soferta pel seu equip el dia del clàssic quan el Maligne del ploramiques Mourinho queia derrotat, torejat i golejat al Camp Nou amb 400 milions d’espectadors com a testimonis privilegiats. Cinc gols, gairebé mitja dotzena, i una extraordinària exhibició de futbol mai vista fins ara a la nostra galàxia. L’herència dels malvats Jan, Johan i Txiki i la direcció magistral d’en Pep Guardiola posaven el llistó del futbol a nivells pràcticament inabastables. Malgrat tots aquests antecedents i quan encara no s’havia apagat el ressò d’aital demostració de futbol, la caverna dipositava totes les seves esperances en el derbi intercomarcal d’aquest cap de setmana al mini Bernabéu de Cornellà per esgarrapar un empat o una victòria amb l’objectiu que el Maligne pogués ser líder per Nadal, tal com havien promès temps enrere.
Bé, ja coneixeu com continua la història. Un gran partit del filial merengue i una altra golejada històrica. No cal que entrem en detalls, però si cal que recordem que aquest partit ha significat una nova baixada de pantalons del president Rosell amb la seva normalització de relacions davant el president vitalici de l’Escupinyol, Sanchez Lliure, quan encara és hora que demani disculpes al Barça per l’afer Saviola, que permeti l’entrada dels aficionats culés al seu estadi o que agraeixi el regal de 3,8 milions d’euros del cas Baena. Una nova baixada de pantalons i una altra actitud indigna d’un president blaugrana. Encara em venen arcades quant veig la imatge d’ambdós presidents a la llotja de Can Ràbia. Un Can Ràbia on s’hi han pogut sentir crits racistes dirigits a l’Alves, crits homòfobs contra Guardiola i llançament d’objectes per part de l’afició perica. Una actitud racista, homòfoba i antiesportiva que em provocava novament arcades davant el silenci poruc del Sandrusku i les seves declaracions post partit felicitant a l’afició perica pel seu comportament. Unes declaracions sense traces d’ironia i com si ja tingués coll avall que l’Alves ja no és nostre i que cal acceptar ofertes per aquest excepcional jugador brasiler d’incalculable valor. Però clar, ja se sap, la pela és la pela i l’aval és l’aval.
Els crits racistes de Cornellà també eren pràcticament ignorats i silenciats –ves per on- per aquest altre niu de pericos, aquest antre rosellista que són els programes esportius del sobrevalorat Pou de la sobrevalorada emissora RAC1 de l’imperi de Can Godó. Un silenci similar al que manté un altre crack de la casa com el Basté, davant l’escandalós comportament de CiU per salvar les deficitàries autopistes madrilenyes del Ser Superior i president del Maligne, Florentino Pérez, manaia del sector negocis de Convergència. Un comportament indigne que coincideix amb la inauguració de l’AVE que connecta Madrid amb La Malva-Rosa mentre se segueix ignorant el corredor mediterrani i desplaçar-se de Barcelona a València continua sent una aventura. Això sí, ja podem anar amb AVE de Figueres a Perpinyà.
Les cincsacionals exhibicions vistes fins ara, on ja no es distingeix entre equips que es deixen guanyar i equips que no, segur que no duraran tota la vida com molt bé ens recorda en Pep, cal gaudir del moment i que la festa continuï, però també tenim molt clar que si algú pot esguerrar aquesta extraordinària excel•lència futbolística i el moment històric que estem gaudint, no és altre que el nostre propi president, aquest genuí representant de la pepevergència que a cada decisió que pren ens allunya una mica més del lideratge mundial rebut en herència de la malvada directiva laportista. Un Rosell mentider com molt bé explica LuMartin: “Porque no se cree ni Dios, ni Alá, que el pasado 23 de julio vendió sus negocios en Qatar. Por una sencilla razón: lo hubiera filtrado convenientemente el día 24 y alguna web con nombre de pajarraco le hubiera practicado el consecuente ‘mamazo’. Si lo hizo, si la vendió entonces, ha mentido a sus directivos porque hace cosa de un mes, su mano derecha, Bartomeu, inisitía: “Sandro lo está intentando, pero es complicado en estos tiempos que corren vender la empresa”, decía. Y ha mentido a los periodistas a quienes invita a cenar en su casa, porque les dijo lo mismo que pregonaba su vicepresidente: que estaba en ello, pero estaba complicado. Entonces, ¿por qué dice ahora que se vendió la empresa en julio? Seguramente, para no saltarse el código ético que hizo firmar a sus chicos, que habla de no mezclar negocios personales y/o familiares con el Barcelona. Ni que sea por 170 millones de euros”
Un Rosell i una directiva que ha triturat i s’ha passat per l’entrecuix el codi ètic promogut per ells mateixos, permetent la confusió d’interessos entre el Govern de Qatar, l’empresa del Sandro, el Barça i Dorna, l’empresa del directiu Arroyo. Un Govern de Qatar que – sota diferents segells- igual contracta amb Dorna, que s’emporta la publicitat de la samarreta del Barça o dona vidilla a la mini empresa del Sandro. Una empresa, per cert, que es guanya la vida assessorant l’Academia Aspire de Qatar en clar conflicte d’interessos amb els objectius de la Masia i de les seves escoles associades. Visca el codi ètic! i visca la transparència! Un codi ètic i una transparència que difícilment veurem criticada per aquesta classe periodística que gairebé en massa s’ha llançat en braços del Sandro i que, tret de comptades excepcions, fins i tot aplaudeix a les rodes de premsa del president. Especial menció, un cop més, pels portaveus oficiosos del president, encarregats de la feina bruta, els digitals gals i pelicans, als que se’ls hi ha afegit recentment el bloc del gran tanoca, un dels líder del sandronuñisme. La sintonia és de tal magnitud que fins i tot la renovada web del pajarrac té una estètica similar a la pàgina oficial del Barça.
La cincsacional exhibició de futbol d’aquest cap de setmana doncs, ha fet baixar els fums a la gent de Can Ràbia i ha posat al seu lloc al tècnic Poketino. Quinze dies abans passava el mateix amb el Maligne i el seu tècnic Mourinho. Des d’aquell dia ja no ha tornat a ser el mateix. El nerviosisme a l’entorn de la casa blanca va in crescendo i a l’histriònic portuguès ja només li van quedant els suports dels sectors més frikis del madridisme i, fins i tot, dona la sensació d’estar llençant la tovallola i/o demanant la rescissió del contracte. L’espectacle d’aquests darrers dies i l’esperpèntica roda de premsa del Madrid-Sevilla en serien l’exemple. De lectura obligada: El país de Inda i La revuelta de un consentido.
I la cirereta del pastís: Algo huele a podrido en Valdebebas.
Per acabar i, aprofitant que avui se celebra el debat d’investidura, recordem que la paraula concert ha desaparegut definitivament del vocabulari convergent i que el pacte fiscal no toca fins passades les eleccions espanyoles del dos mil dotze.
Just també avui, el Tribunal Constitucional ha desestimat els recursos contra l‘Estatut que quedaven per resoldre.
No quedava res a retallar.
