Trista època la nostra. És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.
Albert Einstein.
València ha estat, aquest any, la seu del Congrés de la SECAL (Societat espanyola per a les ciències de l’animal de laboratori). La seua XI edició ha estat organitzada conjuntament amb la Universitat de València, que ofereix una web del congrés a través del seu portal[1] i cedeix instal·lacions de la Facultat de Farmàcia pels tallers del primer dia[2]. El Rector Magnífic, Dr. Esteban Morcillo, impartí la conferència inaugural del Congrés.
Un dels tallers a la Facultat de Farmàcia del Campus de Burjassot tractà, durant tres hores i mitja, la criopreservació dels espermatozoides de ratolí. El programa anuncia que cada persona participant realitzarà una criopreservació ajustada als protocols establerts i que, per tant, el curs implica la manipulació d’animals i de LN2 (nitrogen líquid). Es tracta d’acumular reserves per a la producció d’animals de laboratori amb les característiques desitjades. D’extraure l’esperma dels mascles que ja no s’hauran de conservar com a sementals, i es podran destinar a l’experimentació. D’obtindre esclaus per a les investigacions futures mitjançant la inseminació de femelles (els seus ventres no poden ser criocongelats).
Ja al Palau de Congressos, i com a proposta dels Debats d’actualitat, es parlarà de cóm canviar l’opinió respecte a la utilització d’animals en experimentació. Probablement, es propondrà la necessitat d’oferir una cara amable, com la que mostra l’article de El Mundo titulat Ratolins amb història, i que parla de les contribucions dels ratolins a la ciència com si participaren voluntàriament als experiments, quasi com si foren membres dels equips de vivisecció[3]. El que passa realment és que viuen presoners en xicotets habitacles, pateixen tota classe d’agressions, com descàrregues elèctriques o talls amb bisturí sense anestèsia ni pal·liatius del dolor, i son matats per a cercar els resultats de la investigació sobre els seus cadàvers. Qualsevol persona que ha estat a un laboratori ens podria explicar que els herois de la vivisecció, els ratolins amb història, moren a mans dels seus companys i companyes d’investigació, que disfressen la barbàrie amb una bata blanca mentre els subjecten el cap amb una mà, sobre una superfície plana, i estiren amb energia de la seua cua amb l’altra mà. És una forma ràpida i barata de trencar-los el coll.
La normativa europea i espanyola sobre animals de laboratori[4] diu que queden protegits del dolor innecessari, del patiment innecessari, de l’angoixa innecessària i de les lesions innecessàries. El mal necessari és el pal de paller d’aquestes normatives i és també, la principal eina justificativa de la indústria d’explotació d’animals de laboratori, que no és altra cosa que un mercat de marques registrades i sistemes de cria, de captura (de forma legal o il·legal), de venda i de distribució de víctimes per a la tortura, amb les habituals connexions parasitàries amb els fons públics i les corresponents estructures clientelars que sustenten eixa sagnia de diners. Les universitats i els centres públics d’investigació són la principal font de demanda per a aquestes empreses, que incentiven les persones investigadores per a que consideren i defensen la vivisecció con la millor o, fins i tot, l’única alternativa.
Una estudiant de Biologia a la Facultat de Ciències Biològiques de València, per exemple, em contà que havia de fer unes pràctiques de dissecció amb el cadàver d’un colom, com a part d’un mòdul formatiu vinculat a l’aprenentatge de la fisiologia animal. Consultà el professorat sobre el tema i l’informaren que els animals eren sacrificats abans de ser entregats a cada estudiant i, com que ella objectava d’aquestes pràctiques, proposà diverses alternatives com la d’obtindre cadàvers de coloms lliures, dels que s’utilitzen per a colombicultura o dels que conviuen amb humans perquè han estat rescatats o, simplement, els tenen engabiats. Només s’havia de demanar la gent que els entregara quan es produïra una mort. La persona encarregada d’impartir l’ensenyament rebutjà les seues propostes i li digué que només acceptaria cadàvers subministrats per ella mateixa a l’alumnat, prèviament adquirits a aquestes empreses.
La indústria utilitza una estratègia prou simple per a millorar la imatge de la vivisecció: en primer lloc, tota ella s’amaga darrere de les investigacions sobre el càncer o la SIDA, del desenvolupament de la cirurgia, de la recerca sobre la regeneració medul·lar o de la lluita contra estranyes malalties. I quan té la mínima oportunitat, fins i tot s’amaga darrere de persones greument malaltes, d’infants en cadires de rodes o que romanen als hospitals somiant amb córrer pel carrer. Després, fa veure que totes aquestes esperances depenen de la investigació amb animals i, finalment, llança la seua afirmació desconnectada: diu vetllar pel benestar animal i garanteix que els individus ocults als laboratoris només pateixen el mal que és estrictament necessari per a assolir la vacuna pel SIDA, per a aconseguir que les persones tetraplègiques s’alcen i caminen o per a buidar les àrees d’oncologia pediàtrica dels hospitals. I les normatives de protecció animal s’adapten a aquestes afirmacions, es fan a la mida d’aquesta indústria.
Tot és manipulació. En primer lloc, eixa indústria es lucra a través de l’ús d’animals per a formació, per a proves de toxicitat i de comprovació dels efectes possiblement nocius de molts productes i, finalment, per a la investigació científica. La immensa majoria dels animals, més del 90% de tots els que es venen i es maten, ho fan al si dels dos primers àmbits i ben lluny de les mans dels grans herois i heroïnes de la investigació mèdica.
Són els animals que s’utilitzen a tots els nivells d’ensenyament, des de la primària fins a la universitat, malgrat que, a l’era de la informàtica, existeixen moltes alternatives. Són els conills del Test de Drize, que moren amb els ulls cremats pels detergents i lleixius per a la llar, els olis de cotxe o els productes de cosmètica. Són les víctimes del sistema per a mesurar la toxicitat en mil·ligrams anomenat LD (Lethal Dosis), grups de ratolins o conills que sumen de 10 a 60 individus, i que consisteix en trobar la dosi exacta que mata un determinat percentatge. El més utilitzat és l’LD50, que s’estableix amb la mort de la meitat dels individus i que es repeteix una i altra vegada fins que s’obté eixe número exacte, ni un més ni un menys. Fonts científiques, fins i tot algunes veus vinculades a la indústria de l’explotació animal, reconeixen que són proves escassament fiables i amb una utilitat quasi nul·la.
Del xicotet percentatge que representa la investigació, la major part està en mans de la indústria farmacològica i, dintre d’aquest camp, el protagonisme el tenen els repetitius i innecessaris processos de laboratori que serveixen per a canviar el nom i el color de la caixa d’un medicament, per a que un analgèsic protagonitze un anunci televisiu on un jove conta que ja no es tracta de pastilles efervescents, sinó d’unes pólvores de molt bon sabor i que s’ingereixen sense aigua. Parlem del negoci farmacèutic, que s’emporta per davant milers i milers d’animals cada any.
El segon lloc l’ocupen terribles experiments sobre radiacions, amb els que s’exposa tota classe d’animals a la radioactivitat i, fins i tot, se’ls obliga a inhalar gas radioactiu; experiments d’oftalmologia que impliquen arrencar i cremar els ulls; investigacions de psicologia que es sustenten en descàrregues elèctriques i altres formes de càstig per a observar reaccions, experiments de neurologia amb els que, amb sinistres màquines, es provoquen greus traumatismes i, fins i tot, el trencament medul·lar; experiments militars (com no) que, molt sovint, consisteixen en afussellaments per a provar armes….
Els objectius d’aquestes investigacions poden ser els més inversemblants: per exemple, un experiment per a quantificar el nivell de dolor que es pot donar durant la menstruació de les dones, es portà a terme obrint el cap de macaques rhessus i introduint mesuradors amb forma grans cilindres metàl·lics als seus cervells, que restaven al descobert durant tota la investigació. Aquest tipus d’experiments són curosament amagats a l’opinió pública i, el que és pitjor, no impliquen la vulneració de cap normativa de protecció animal, perquè qui valora quan i cóm es s’infringeix el mal necessari és, precisament, tota la cadena que forma la indústria d’ús i explotació animal per a investigació.
Les grans lluites contra la malaltia impliquen la mort d’un percentatge mínim dels animals que moren a mans de la indústria de la investigació i, per tant, aquesta indústria els utilitza per a disfressar el seu negoci. El que és pitjor: les persones investigadores es deixen utilitzar, ja que sempre estan disponibles per a acudir als debats en defensa de la vivisecció com a representants del conjunt de la indústria. Els treballs per a la maquinària de manipulació mediàtica i d’ocultació d’informació formen part de la seua faena.
La viabilitat d’alternatives a la tortura i mort d’animals durant aquest tipus d’investigacions, com el desenvolupament i ús de models informàtics i nous recursos tecnològics, el treball amb cultius o, quan les circumstàncies siguen les adequades, la participació d’humans malalts voluntaris, obren qüestions que aquestes actituds, sempre al servei d’interessos empresarials tan acomodats, tan allunyats de l’autèntic I+D, no ajuden a resoldre.
I, per suposat, no serveixen per a respondre la principal pregunta que ens han de respondre: la tortura i la mort dels animals víctimes de les grans investigacions, que suposen un 2 o un 3% del total dels que mata la indústria d’investigació, és una actitud ètica? L’espècie humana té dret a fer el mateix que s’ha fet abans amb persones de races inferiors o de terres sotmeses a l’imperialisme, malaltes o en estat de vulnerabilitat física o psíquica, pobres, empresonades, població civil o militars capturats al bàndol enemic en el context d’una guerra?
El president dels EUA, Barak Obama, ordenà la creació d’una comissió d’investigació sobre els experiments realitzats amb persones de Guatemala entre 1946 i 1948. S’estima que foren utilitzades més de 5.500 persones per a investigar malalties venèries, sense que ni elles, ni les autoritats ni la comunitat científica tingueren coneixement del que estava passant. Més de 1.700 foren exposades intencionadament a la sífilis i la gonorrea (per exposició directa, a través de treballadores del sexe infectades, o per inoculació directa) i només unes 700 reberen algun tipus de tractament[5]. Es realitzaren un total de 50 experiments científics finançats amb diners públics, i eren de dos tipus: els que serviren per a conèixer la malaltia i la seua evolució amb les persones que no rebien cap tractament, i els que serviren per a provar medicaments com la penicil·lina per via oral.
Aquests experiments són germans dels que es feren a Tuskegee (Alabama) amb persones negres. I dels que va fer el personal científic que utilitzà persones jueves dels camps d’extermini sota l’auspici del règim nazi d’Alemanya; o els que va fer el sinistre Esquadró 731 de l’Exèrcit Imperial del Japó amb civils de Xina i presoners de guerra. De tots ells, s’han obtingut avanços mèdics dels que gaudim hui: transplantaments d’òrgans, tractament de greus cremades, capacitat curativa de les sulfamides…
I, front això, només tenim l’ètica com a resposta. Aquestes persones tenien drets inalienables dels que cap altra persona podia disposar, sense que cap justificació poguera servir. Senzillament, la seua vida, la seua llibertat i la seua integritat física no podien ser mediatitzades per cap equip d’investigació, per cap dels científics que, després, volgueren amagar-se darrere dels avanços mèdics obtinguts. I els animals víctimes dels experiments, amb la capacitat de sentir i de patir les terribles agressions a les que són sotmesos tan a flor de pell com la de l’espècie humana, també tenen aquests drets inalienable a viure i a no ser torturats.
Front a la manipulació de la indústria d’explotació animal i els prejudicis amb els que es vol justificar la tortura, i que han estat repetits per enèsima vegada al congrés de València, cal un canvi de perspectiva que es fonamente en el reconeixement dels drets animals. Aquest canvi de perspectiva que destruïsca el prejudici de la superioritat humana, del suposat dret a disposar lliurement dels altres animals, és l’objectiu del moviment animalista, i no cap altre.
Jesús Frare. Iniciativa Animalista
[2] http://www.uv.es/secal/docs/PROGRAMA_CIENTIFICO_v05.pdf
[3] Elmundo.es, 10.10.2007, Ratones con historia, http://www.elmundo.es/elmundosalud/2007/10/09/biociencia/1191914236.html
[4] REIAL DECRET 1201/2005, de 10 d’octubre, sobre protecció dels animals utilitzats per a experimentació i altres fins científics. http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2005/11/01/pdfs/A02481-02506.pdf
[5] LibreRed.net, 29.08.2011, Experimentos médicos de los EEUU en Guatemala dejaron 83 muertos en década de los 40. http://www.librered.net/?p=10062
