COPENHAGUEN-BARÇA 1-1
“oh, què cansat estic de la meva vella, salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores a la congregació els germans dirien desaprovant: ‘com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret’ … ” (Assaig de càntic al Temple, Salvador Espriu).
Ben segur que nord enllà la gent és totes aquestes coses, però el que els nostres es varen trobar a Copenhaguen va ser un equip i uns seguidors altament encabronats per la innocent brometa del Camp Nou, que els confirmava l’anomenada que els llatins tenim en aquelles terres i que per a no pas pocs càndids visitants degué ser el colofó perfecte a una clavada per una paella vomitiva seguida de cagarrines tota la tarda i confiscació de cartera a les Rambles o a la Plaça Reial. Amb aquests antecedents es presentava Més Que Un Club a la capital danesa i a fe que el vol sense motor de Valdés sobre el crani del davanter local no va contribuir a asserenar els ànims. Sortosament, Copenhaguen no és Madrid o Istambul, sinó la capital d’una nació en un estadi civilitzatori avançat que per exemple, reconeix el dret de les seves minories nacionals a competir internacionalment. Partit dur tanmateix contra un equip rocós i ordenat que per moments va posar al límit un FCB pres de les seves encara evidents limitacions pel que fa a la preparació, més enllà de l’habitual onada d’eufòria injustificada per la golejada a un equip allunyat dels estàndards europeus, com és Er Mehó Equipo der Mundo. Els danesos, amb dues fèrries línies de quatre, pressionant la sortida de la pilota i corrent com si anessin més dopats que la banca espanyola, varen posar en dificultats uns visitants amb una certa manca d’intensitat defensiva i precipitats en atac. Tanmateix, només els pals varen impedir la victòria del Barça, que tot i l’empat es referma com a líder de grup amb totes les opcions per finalitzar en aquesta posició la lligueta i preparar-se per a la Champions, que comença al mes de febrer.
No mancaran els ocells de mal averany que començaran a anunciar nuvolades fosques a l’horitzó, així com els confusos que els faran cas. L’escòria godòtica se suma indissimuladament a la jihad brunètica i pica el crostó a Guardiola arran de la seva tímida picabaralla amb el pallús oligofrènic de l’entrenador local, qui, cosa obviada per aquestes preclares ments, havia insultat el nostre porter reserva. Mentrestant, segueix el silenci còmplice d’Aliantinho davant l’assetjament al nostre entrenador. I heus ací que som al cap del carrer. Els vells anticossos de la negra nit nunyista revénen en no pocs culers, delerosos per un daltabaix de l’equip que faci trontollar la junta quintacolumnista. La realitat però, és tota una altra. En veritat us dic que qui covi la més mínima esperança que una patacada còsmica de l’equip de Guardiola porti les masses enceses d’odi a assaltar la llotja i precipiti la decapitació del tontet, o té pa a l’ull o no hi és tot. Atès que ambdues tipologies de culer sumen com a mínim 35.000, aclarim quin és el panorama. Feu confiança al tovàritx Ròdia, que no us enganya quasi mai: les victòries d’aquest equip són les victòries del Barça de Laporta, Cruyff, Txiki i Guardiola, i això en fa el darrer dic de contenció contra el tsunami d’immundícia que ho inunda tot. Cada derrota, en canvi, permet Sandruscu el què en diríem “cargarse de razones”, recuperant els termes de l’antològica roda de premsa del Pecident en què no es va estar d’explicitar que les derrotes de l’equip de Cruyff li aplanaven el camí per a l’execució pública del seu enemic, que no era altre que Déu. El tontet vol un Barça triomfant, sí, però que sigui el seu Barça, fet per ell, a la seva imatge i semblança i no el de l’enemic, és a dir, nosaltres.
El Barça de Laporta ha estat una recreació de la Catalunya que hauria pogut ser i no ha estat. El Barça de Sandruscu és la representació fidel de la Catalunya que mai no hauria d’haver estat i malauradament és. Del Barça de Laporta el que ens en queda és l’equip, lleial a Laporta i al cruyffisme de línia dura encarnat per Guardiola, conegut entre l’integrisme sandrista com “el que pixa colònia” i Tito Vilanova, al seu dia foragitat del Club per Sandruscu. Va ser Manuel Vázquez Montalban qui va establir les bases ideològiques del barcelonisme polític al seu llegendari article “Barça, Barça, Barça” a través de l’Assaig de Càntic al Temple d’Espriu. Periòdicament el Barça esdevé una expressió d’aquesta “vella i salvatge” terra dels montilles, els mas, els antichs, els mates, els costes, els camps i els fabres, i ens envaeix el fàstic i amb ell la temptació irrefrenable d’enviar-ho tot a prendre pel cul, ens amara la síndrome de l’ocell feréstec i com ell volem fugir del niu, però no podem admetre l’exili ni la dimissió com la de Toni Strubell, que ha anunciat la seva baixa com a soci, evident esquer per arrossegar les masses d’heretges i deixar el Club en mans de la reacció. No endebades Strubell és correligionari de Popota a Solidaritat, aquesta terminal de l’establishment botifler i aliat objectiu del sandrisme, que tan bé encarna el talp Popota a Rival Petit, per bé que els incauts companys de redacció no se n’hagin adonat ni tan sols quan ha demanat vacances coincidint amb la visita de Ratzinger a Barcelona.
Però no. Parafrassejant l’himne rus, el Barça és la nostra pàtria sagrada, aquest equip, aquest club són nostres i per això els podem maleir “però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.
RUBIN KAZAN – PANATHINAIKÒS 0-0
Després de les enceses protestes de la comunitat tàrtara de Catalunya, aprofitem per demanar disculpes per haver-nos referit en l’anterior crònica al partit Panathinaikos-Rubin com a partit de “germanor ortodoxa”, atès que Kazan no és una ciutat russa ni ortodoxa, sinó tàrtara. Demanem comprensió per a aquest redactor que va fer les seves pràctiques a El Periódico i a més no està en condicions d’exhibir un CI excessivament superior al del director de campanya del PSC. Pel que fa al partit, nota destacada per als grecs, que obtenen un resultat que els deixa cuers amb dos punts, cosa que podria salvar-los de l’Europa League contra patetis i altres desgràcies.
WERDER BREMEN – TWENTE 0-2
Les victòries d’equips holandesos a Alemanya sempre són actes de justícia poètica en homenatge a la Taronja Mecànica del 74, més que mai en partits com aquests en què els holandesos mantenen les seves opcions de passar a vuitens alhora que deixa els alemanys tan a prop de la classificació com CiU del Concert Econòmic.
TOTTENHAM – INTER 3-1
Rafa Benítez torna l’Inter a la realitat dels darrers 40 anys corregint l’anomalia desgraciada de l’any passat i situant-lo en una segona posició immillorable per tornar al Camp Nou a pagar comptes pendents. No esperàvem altrament. Ara que fitxi 5 o 6 espanyols, i amb l’Inter Spagnolo, ja tindrem la festa completa. Al seu torn, el Tottenham dels Modric, Bale, Van der Vaart, Crouch, Lennon i Pavliutxenko se situa líder de grup i es confirma com a un dels equips a tenir en compte aquesta temporada.
HAPPOEL – SCHALKE 0-0
El Mi7o torna de Tel Aviv sense veure barraca davant el temible equip local, que en una heroïcitat que evoca el mític episodi dels jueus zelots a Massada, resisteix les envestides del Ferrari en una gesta per la qual el parlament israelià podria proposar els jugadors locals per a les més altes distincions.
BENFICA – OLYMPIQUE LIÓ 4-3
El Benfica va estar a punt de superar una coneguda gesta del Barça de Van Gaal i deixar-se empatar un partit que guanyava 4-0 faltant 15 minuts. Cal notar també la concentració i els reflexes dels visitants, que varen permetre al mateix jugador fer les passades dels quatre gols locals. Tot plegat, un sainet equiparable a un debat al parlament espanyol entre els respectius braços polítics de l’Opus Dei i el GAL.
VALÈNCIA – RANGERS 3-0
Els blaveros valencians escombren els unionistes escocesos amb una victòria tan contundent com frustrant per a l’afició local, que veu desinflada la bombolla d’eufòria que l’envaïa després que els darrers mals resultats els haguessin permès satisfer els seus instints insultant els seus jugadors i tècnics i obsequiant-los amb una bonica mocadorada.
BURSASPOR – MANCHESTER 0-3
Els turcs, que encara no han marcat cap gol en tota la lligueta, volien redimir-se davant la seva afició i no se’ls va acudir millor dia per fer-ho que la visita dels Red Devils, que varen obsequiar amb un concloent 0-3 la generosa hospitalitat dels locals.
BASILEA – ROMA 2-3
La Roma se situa segona de grup alhora que enfonsa els suïssos; ho diem així per la bella sonoritat de l’expressió “enfonsar els suïssos”, per bé que paral•lelament a la Catalunya ideal recreada pel Barça de Laporta, malauradament al dia d’avui això només sigui possible al món de l’esport.
CLUJ – BAYERN 0-4
Els de Van Gal es classifiquen per a vuitens amb un hat trick de Mario Gómez i deixen els romanesos amb un panorama tan prometedor com el d’haver de guanyar a Roma per mantenir cap opció classificatòria que esperem que s’hagi esfumat després del seu pas per l’Olímpic tot estalviant a aquest sofert cronista més comentaris sobre els seus partits.
CHELSEA – SPARTAK 4-1
La tornada del derbi entre societats de capital rus es resol amb una victòria local que atesa la propietat dels equips com a mínim qualificarem d’estranya i fins i tot sospitosa, ja que fins al minut 49 el marcador registrava un empat a zero que feia créixer la tensió i el nerviosisme entre les cases d’apostes russes i britàniques.
ZILLINA – OLYMPIQUE 0-7
Els marsellesos es passegen per Eslovaquia com Rubalcaba per una negociació amb polítics catalans i situa els locals en posició immillorable per batre el rècord de gols encaixats a la competició.
AUXERRE – AJAX 2-1
Males notícies ens arriben des d’Auxerre en forma de victòria local que els manté amb opcions de classificació, cosa que tractant-se d’un equip francès causa disgust en aquesta redacció i més si és a costa dels d’Oleguer.
MILAN – REAL MADRID 2-2
La banda dels portuguesos segueix amb un historial a San Siro per sota del del Celta, i encara salva la derrota i la classificació al darrer instant amb un gol del manta i xivato Pedro León a passada de l’atordit i “sentenciat” Benzema i entre els salts eufòrics de Mourinho, tot un quadre il•lustratiu de la banda, en la que sobresurt l’entrenador amb la seva nova exhibició d’elegància sortint al camp provocant l’afició, en una pràctica que ens promet alguna alegria en alguna visita dels mesetaris a algun camp balcànic o turc.
SHAKHTAR – ARSENAL 2-1
Malgrat avançar-se amb gol de Walcott, un Arsenal sense Cesc malbarata l’ocasió de classificar-se per a vuitens en veure’s superat pel Shakhtar de Txigrinski, qui s’encarrega d’empatar el partit amb un cop de cap com els que no podrà oferir a Can Barça mercès a la visió i olfacte de Sandro Aliantinho, que va ser prou hàbil de corregir Guardiola i fer fora l’ucraïnès. Finalment l’equip dels miners aconsegueix capgirar el marcador mantenint les seves opcions de classificació.
PARTIZAN – SPORTING BRAGA 0-1
La victòria dels portuguesos és improbable que tanmateix arribi a acostar-los a cap mena de popularitat a partir dels seus èxits esportius, però tenen la sort de comptar amb la junta d’Aliantinho per regalar-los aquesta notorietat i a més pagant, en tant que club propietari de l’avió que va portar l’expedició del FCB a Copenhaguen i que els va portar de tornada, oferint l’edificant imatge dels tècnics, directius i jugadors de Més Que Un Club baixant d’un avió amb les paraules Sporting, Clube, de i Braga impreses visiblement al fusellatge, completant un nou esperpent entre el molts que amb temps rècord acumula la junta de la gent normal.
Signat: Ròdia
