BARÇA – MILAN 2-2
Una excursió de l’Inserso de visita al Camp Nou, després del tour pel museu que porta el nom d’un delinqüent, va completar la seva feliç jornada barcelonista vestint-se de curt i accedint al terreny de joc per jugar un partit ni més ni menys que contra els campions d’Europa, els quals fent gala de l’hospitalitat, l’educació i les bones maneres que caracteritzen els catalans, i en una més de les extraordinàries contribucions que aquest prodigiós equip avançat al seu temps fa al món de l’esport, va instaurar una nova figura del fair play que a més esperona el joc ofensiu: els gols de cortesia concedits al visitant. Un de benvinguda al primer minut, per alleujar-li la sensació de terror inicial i de passada exigir-se més el mateix equip local, i un altre de comiat, perquè marxi amb bon gust de boca i gana de tornar, perquè els infants davant la televisió aprenguin que aquesta vida és lluita i sacrifici fins al final i perquè els nostres locutors esportius puguin fer creure que saben català amb allò del blat i el sac. El cas és que Més Que Un Club, després de la desconcertant orgia de joc, gols i malbaratament d’energies contra els de la Plana, mandril style, clarament contraindicats a aquestes alçades per la planificació de la temporada, va perseverar en el bon ritme recuperat a Anoeta, alimentant les bones sensacions i la tranquil·litat que desperta la fiabilitat d’aquest equip, quan s’observa que tot respon a un pla, el mateix que ha instal·lat el martiri en els nostres enemics, i que va acomplint puntualment els seus terminis, amb relaxament generalitzat a totes les línies, ocasions perdudes, gols absurds dels rivals i la clàssica eufòria histèrica a l’altiplà ibèric que sol anunciar catarates de llàgrimes, villaratos i platinatos allà pels volts de maig. Com a notes negatives del matx, la lesió d’Iniesta i els crits de “Milan vaffanculo” del nucli més infradotat mentalment dins el Camp Nou (no ens referim a la llotja), que devien voler fer veure que de vacances a Formentera havien après italià i varen haver d’esquitxar més de vint anys de germanor antimadridista i recentment també antiinterista.
VIKTORIA PILSEN – BATE BORISOV 1-1
Aprofitarem aquest innecessari partit per suggerir a la Junta Directiva del FC Barcelona que, atès que és manifestament indecorós que el museu més visitat dels Països Catalans rebi el nom d’un conegut delinqüent, tinguin a bé canviar-lo per mantenir el bon nom del Club i de la Nació. RP proposa que el Museu sigui rebatejat amb el nom del nostre il·lustre President, senyor Alexandre Rossell. En el cas que arribessin notícies de la justícia brasilera que tornessin a exigir un nou canvi de nom de la sala, RP, amb la previsió i la solvència que caracteritza el nostre mitjà, ja té a punt l’alternativa, i proposarà que la sala sigui rebatejada amb el nom de qui més ha contribuït a omplir-la de trofeus: Johan Cruyff.
MANCHESTER CITY – NAPOLI 1-1
Derbi entre petrodòlars i euros blanquejats resolt amb un just empat que fa feliços els vells compatriotes napolitans i mostra al Chelsea de Manchester la realitat de la Champions. Acostumats a esclafar wigans i boltons a la Premier, els nous rics de Manchester estavellen la seva arrogància contra el catenaccio napolità i han d’acabar donant per bo un empat amb gol del seu lateral esquerre després del patètic vespre del seu rutil·lant estol de davanters.
LILLE – CSKA MOSCOU 2-2
Els belgu … perdó, els suïss … perdó, els francesos, es deixen empatar un 2-0 en un partit que tenien dominat i que varen llençar per la borda amb l’altivesa i la suficiència mundialment conegudes d’aquest poble sortosament irrepetible. L’equip del Gloriós Exèrcit Roig se’n va emportar un punt cap a la Mare Pàtria, i això és quelcom que celebrem, si bé en enfrontaments entre equips francesos i russos, el decent seria atorgar automàticament la totalitat dels punts als segons, en justa correspondència a la contribució d’uns i altres a la derrota del III Reich.
INTER – TRABZONSPOR 0-1
L’Inter segueix la seva cadena de ridículs des que ens va furtar la Champions de la mà de Llourinho amb la justícia, elegància, netedat i mitjans que són cossubstancials a un i altre. Resulta educatiu repassar la trajectòria d’equip i entrenador des d’aleshores. Com diu ma mare, “Déu castiga i no amenaça”.
BASILEA – OLETUL 2-1
Llourinho plorava com una pepa després del 0-2 de la semifinal contra el Barça, dient que aquesta vida feia fàstic. Qui no ha hagut de comentar els 96 partits d’una fase de grups d’una Champions, no està moralment autoritzat a lamentar-se de la seva vida.
BENFICA – MANCHESTER UNITED 1-1
Empat a poc en aquest clàssic de la Copa d’Europa que ens evoca els temps d’Eusebio i George Best i que ens recorda el molt que han canviat les coses. Sortosament, en aquests temps convulsos, encara hi ha certeses que romanen inalterables, com ara el paper dels diputats catalans a Madrid, que transcorre entre la responsable obediència dels negrets emblanquinats del PSC, i la responsable acció parlamentària del Dioni de la Franja que alhora que garanteix disciplinadament la governabilitat, distrau ses senyories amb virtuoses interpretacions del paper del ximpanzè del zoo cridant i enxenyant la queixalera després que un nen desaprensiu li miccioni a sobre.
DINAMO ZAGREB – MADRID 0-1
Un nou derbi, en aquest cas a la capital de Croàcia, on els ultracatòlics, ultranacionalistes i ultradretans locals varen rebre els seus homòlegs espanyols en un partit de germanor que evocava els temps del règim col·laboracionista de Pavelic allotjant al seu territori les tropes del Führer dins la seva campanya per l’extermini de serbis, musulmans i gitanos en el seu camí per sotmetre el món a la prevalença de la raça ària. Quin altre lloc millor podia triar el Millor Equip de l’Univers per iniciar el seu camí vers la Décima i una Europa blanca que ha de consumar precisament a Munic? No hi ha coincidències en aquesta vida, que és un cercle tancat. Precisament per això, si el Madrit es va acomiadar de la darrera Champions acusant els seus botxins de comediants, fingidors i tramposos, el mateix Madrit ha tornat a la Champions amb la segona groga i expulsió de Marcelo per simular un penal, la reclamació de tarjeta vermella a un croat per una jugada que llunyanament recorda l’entrada psicòpata de Pepe a Alves i la declaració de principis de la seva estrella, en què s’hi deuen veure emmirallats tots els homínids d’obediència madridista: “em xiulen perquè sóc un gran jugador, ric i guapo”.
AJAX – OLYMPIQUE LIÓ 0-0
L’expressió en francès per dir ‘empat’ és “jeu nul”. Sense dubte, la paternitat de la locució la devem a algun infortunat espectador que degué haver de patir a les seves carns el que va haver d’aguantar el públic de l’Amsterdam Arena abans d’emprendre amb ànims renovats la peregrinació massiva cap als Coffee Shops.
GENK – VALÈNCIA 0-0
Prometedor començament del València a la Champions per pal·liar el seu impecable començament a la lliga i donar arguments a la seva desconcertada afició per crititcar i insultar els seus jugadors a cor-què-vols. Després dels bons resultats a la lliga, calia esperar immenentment un partit d’aquesta mena, si bé també s’ha de dir que potser en varen fer un gra massa.
CHELSEA– BAYER LEVERKUSEN 2-0
Bon començament de l’Spanish Chelsea, amb gols precisament de la seva parella d’atacants messetaris. Esperem que sigui el bon començament d’una nova crema inútil de rubles, que tanmateix l’amic Roman sabrà pal·liar dil·ligentment amb una trucada a Moscou per apujar la factura del gas als ucraïnesos.
OLYMPIAKÒS – OLYMPIQUE 0-1
Derbi entre dos equips olímpics, al bressol olímpic, que a aquestes alçades de la crònica ja ens importa una olímpica merda i que no, no es va resoldre amb gol olímpic, però que se’n varen emportar els olímpics visitants per un espectacular poc a res.
BORUSSIA – ARSENAL 1-1
Partit entre dos equips que juguen a l’atac, en què els locals varen perdonar diverses ocasions, cosa que varen aprofitar els visitants per avançar-se a l’electrònic, per després veure com els locals els empetaven a manca de dos minuts. Tots dos equips porten l’estigma de la tragedia i la data de caducitat per a començaments de març.
VILA-REAL – BAYERN 0-2
“El primer gol va condicionar el partit”, va dir Garrido en una demostració de llucidesa que feia dubtar els periodistes si no es trobaven a la roda de premsa d’un ministre espanyol. El cert és que aquest primer gol va condicionar el partit fins al punt que els alemanys es van treure del damunt els nostres germans de la Pampa amb una autoritat que anuncia els nous temps que s’acosten a la Zona Euro.
APOEL NICOSIA – ZÈNIT LENINGRAD 2-1
Mala nit a Nicòsia, en què l’equip de la ultradreta grecoxipriota, homòlegs locals de l’Apañó, varen remuntar el gol inicial dels nostres tovàrixi de Leningrad, en un partit que comença a alimentar les esperances de veure els locals a vuitens de final i somiar així en una pròxima reducció d’equips a la Champions.
PORTO – XÀKHTAR 2-1
Gran partit entre grans equips, amb remuntada del Porto, o com dirien els analfabets acatalans de les nostres ràdios, “l’Oporto”, contra un altre vell conegut europeu, que coloca els gallecs líders del seu grup (no recordem quin), després de fallar un penal amb 0-0 a càrrec de Hulk i veure’s afavorits per l’expulsió al minut 40 de l’ucraïnès Rakitsy. Hulk, que per força ens han de caure bé, ell i tot el seu equip, amb aquest nom, se sobreposa a l’errada inicial, com ERC de la mà d’Oriol Junqueras se sobreposarà a la caiguda estrepitosa de l’any passat per recuperar el grup parlamentari al parlament dels nostres enemics, sense comptar amb la indesitjada i interessada col·laboració d’aliats sobrevinguts empesos per funestos pronòstics. Sí, parlem de la SI del vividor mercenari del Popota, que davant l’imminent ensorrament del seu trist xiringuito a hores d’ara ja truca a la porta d’UDC.
Signat: Ròdia
