ARSENAL – BARÇA 2-1
Partidàs a l’Emirates entre els dos millors equips d’Europa, resolt a favor dels locals, que varen recordar als visitants que el futbol d’alta competició és a la Liga de las Estrellas el que el sobiranisme és a CiU. El partit no va decebre més que els nostàlgics de Terry Venables i Paco Clos, entre els qui es compta l’il·lustre assessor Tarzán Migueli, a sou del malastruc que hi havia a la llotja, la sinistra presència del qual varen patir a la seva carn el Pilota d’Or i el millor porter de la Història del Barça. El primer, en malbaratar tres clares ocasions, la primera per obrir el marcador i les segones per sentenciar l’eliminatòria i després veure com un àrbitre més nefast que el català que parlen al govern dels millors, li anul·lava un gol més legal que Sortu. Pel que fa a Valdés, desconeixem quantes lleis físiques va transgredir la pilota de l’1-1, però ens atrevim a dictaminar que la presència del malastruc no hi va ser gens al·liena. Tanmateix això no impedirà que entre el sossi, amb el criteri i saviesa que caracteritza l’espècie, s’estengui el corrent que Valdés és un paquet i que cal fitxar Casillas, el porter de la selecciong. A aquest gènere monger li recomanem un visionat de resums a Youtube de les següents finals: Roma 2009, París 2006 i Berna 61.
Destacarem també el partit de Busquets, que es va fer un tip de córrer per apagar incencis, demostrant el bon servei que podria fer a qualsevol partit independentista català. L’absència de Puyol, en un partit així, on en el seu defecte, un Txigrinski com el que va sortir victoriós de l’Olímpic de Roma, es varen deixar notar, tot i el partidàs com sempre d’Abidal, però que havent de fer de central, ha d’absentar-se del lateral esquerre, amb conseqüències doloroses com el contracop ahir de Nasri.
Eliminatòria ara mateix tan oberta com l’esfínter del sossi, que es prepara per rebre el partit de tornada entre aiaiais, uiuiuiuis, “ja hi som”, “avui pardarem”, “el Sandro que porti l’Scolari o el Capello”, etc, mentre els altres ens preparem per gaudir d’una altra nit de futbol total com la d’ahir, contra un equip que amb toc i joc d’atac va derrotar un equip blaugrana acostumat a triturar les defenses fèrries i els dobles pivots dels genis del resultadisme.
VALÈNCIA – SCHALKE 04 1-1
En la nit dels morts vivents a Mestalla, el Blavència va patir la fúria de la bèstia, del Mi7o, del Ferrari, que ha recuperat l’instint assassí en un campionat tan depauperat i penós com l’espanyol, ço és, la Bundesliga, i que acosta els xotos a una mort amb deshonor, amb un final tan degradant i humiliant com pot representar avui ser eliminat d’una competició seriosa amb un gol de la mòmia. Esperem que després d’aquest partit, Mestalla sigui declarat Bé d’Interès Cultural, que a València és el camí més dret per a fer-hi passar una autopista per damunt.
MILAN – TOTTENHAM 0-1
Els yids, com el PSOE-GAL, anant coixos per l’esquerra tiren per la dreta, i axí, sense Bale, però amb un Lennon estel·lar, deixen el Milan més tocat que les potes de les cadires dels dictadors àrabs i l’equilibri geoestratègic al Pròxim Orient, o el que és el mateix, la barra lliure del sionisme i del Departament d’Estat nord-americà. Un Milan més escleròtic que els brillants plans econòmics de Zapatero gairebé s’acomiada de la Champions, no sense abans deixar l’empremta de l’el·legància dels seus components liderats per Gatusso, perfectament a l’alçada de la dels milanesos que cada estiu envaeixen Formentera.
ROMA – SHAKHTAR DONETSK 2-3
La locomotora minera ucraïnesa, liderada per Txigrinski amb l’aplom i la seguretat que ahir trobàrem a faltar a l’Emirates, passa per sobre dels romans com un convergent hiperestressat posant el bmw a 120 per poder arribar dos minuts abans al Riviera. La Roma mentrestant exhibeix una indolència equiparable a la dels seus veïns vaticans davant els escàndols sexuals de Berlusconi.
