XÀKHTAR – BARÇA 0-1
El mateix dia, però 50 anys després, de l’arribada del camarada Gagarin a l’espai exterior, el Falcó Milenari culer posa rumb de col·lisió amb l’Estrella de la Mort, amb el fusellatge resentit per la batalla en forma de lesions i baixes, i afeblit per la negligent gestió del nou director tècnic entaforat al club per la directiva de la gent normal i que ha substituït el, en l’argot tribunero, inútil del Txiki, de manera que l’equip afronta la fase més decissiva de la temporada amb migcentres jugant de centrals i mentre Txigrinski després de menar el seu equip fins a quarts de la Champions és premiat amb l’escarni públic per uns cretins. A això cal afegir-hi la lesió de Bojan i l’encara baixa forma de Pedro per dibuixar un núvol d’adversitats que comença a la llotja i continua a la sala de premsa, obligant l’equip i el cos tècnic a actuar com a cèl·lula autònoma sota foc amic i obusos enemics. Amb aquest panorama se’ns presenta la batalla final, esperada amb les cagarrines tribuneres del sossi, que hi veu un infern i l’entusiasme cruyffista de les masses revolucionàries, que hi veuen una oportunitat històrica, com Iuri Gagarin quan s’enlairava al crit de som-hi! (поехали!) com si anés d’excursió.
MANCHESTER – CHELSEA 2-1
Els de Sir Alex autoerigits en una mena d’implacable TC, reciclen l’enèssim projecte d’Abrahàmovitx en una mena de metàfora del federalisme del PSC matxambrat amb l’autonomisme assimètric convergent i els seus concerts impossibles, com segurament tornarà a succeir l’any que ve, i l’altre, així fins que al rus se li acaben els rubles (improbable) o la paciència (previsible). Paral·lelament a la camama sociovergent, que continuarà fins que als catalans se’ns acabin els euros (previsible) o la paciència (improbable).
SCHALKE – INTER 2-1
El tovàritx Popota es va oferir a fer la crònica d’aquest matx d’alt voltatge, futbol de nivell i emoció fins al final per la incertesa de l’eliminatòria, amb l’alicient afegit de la presència estel·lar del Mi7o, el seu ídol inconfessat. Malauradament a hores d’ara la redacció de RP segueix esperant un correu electrònic amb el resum del partit o si més no un sms aclaratori del parador i estat de salud del nostre redactor en cap, que va ser vist per darrera vegada enmig d’uns incidents al Parc de la Ciutadella i patim per com pugui estar essent tractat a les dependències dels sipais Mossos.
TOTTENHAM – MADRID 0-1
L’Estrella de la Mort continua el seu pas implacable davant un penós equip local que va afrontar l’eliminatòria amb la mateixa convicció que un dirigent de CiU a una consulta per la Independència i amb qui el Platinato no va tenir cap mena de misericòrdia, deixant-los amb 10 tot el partit de Mordor i amb la descortesia de ni maquillar la cosa amb un miserable penal a la tornada. L’eliminació del Tottenham va ser rebuda amb eufòria per les aficions de la resta d’equips londinencs, sense que cap d’elles s’aturés a pensar que l’any que la final es juga a Wembley, tots els equips londinencs han estat eliminats abans de semifinals i aquest no és un fet precisament decorós per a ells. Per la seva part, al centre de la Península Ibèrica l’eufòria, l’esbravament i totes les manifestacions consubstancials amb el seu estadi civilitzatori, assoleixen nivells en l’escala de Richter que han posat sota alerta les autoritats sanitàries d’aquell país i han accelerat la producció de camises de força.
