BARÇA – XÀKHTAR 5-1
Més Que Un Club supera un gran rival i les pròpies mancances defensives amb possessió, joc d’atac i ocasions, refent-se d’un ensurt inicial que amb la perpectiva del resultat podem valorar com a satisfactori per tal com va afluixar en cadena els esfínters del sossi, fent que a les zones de tribuna i premsa s’hi respirés una fortor d’aigües fecals més intensa del que hi és habitual, quelcom que totes les bones persones han de celebrar. L’allau d’ocasions dels visitants entrava dins del possible als plans de Guardiola i als de qualsevol espectador amb criteri i CI mitjà, perfil que no respon al dels 35.021 barcelonistes que sota el lideratge moral i el guiatge intel·lectual que hi exerceixen els bañeres i minguelles, estaven preparats per a un vespre sense més emocions que les que oferissin els blaugrana, com així va ser mercès a les moltes genialitats ofensives però també gràcies a indelicadeses defensives com ara deixar la pilota massa curta al porter. Guardiola ja havia hagut d’intervenir per posar al seu lloc l’entorno, que en els dies següents al sorteig havien conreat amb la contumàcia sistemàtica habitual l’escenari tradionalment propici per a les jornades tràgiques. Així, en Pep va haver de sortir en defensa de la dignitat de Dmitro Txigrinski, que acabava de ser el darrer homenatjat pel Fòrum Manolo Clares, reunió d’intel·lectuals de prestigi que per començar es va donar el nom d’un jugador blaugrana per fotre-se’n i que té com a activitat pública més coneguda la de ridiculitzar públicament jugadors culers particularment significats pels seus demèrits futbolístics. El lector es demanarà … i quina mena de personalitats integren el grup? Hawking i Eco? No exactament, entre els més coneguts hi trobem Jordi Costa, l’enginyós imitador de Ricard Torquemada a RUC1, tasca en la què s’ha mostrat com un professional de garanties, ja que sense aconseguir arribar a ser tan insufrible com el turment de CatRàdio, ni protagonitzar moments inoblidables com el de nomenar Sorín segon millor lateral esquerre del món, sí que ha estat capaç de respondre Guardiola recordant-li que quan varen atorgar el premi a Santi Ezquerro, Guardiola no es va queixar. No hi ha cap dubte que no ens trobem ja davant cap jove promesa, sinó davant una realitat que demana el seu lloc, sota el mestratge professional del molt menys reeixit –pobret- imitador de Puyal. I si algú havia gosat insultar el sossi insinuant allò que el Barça al Camp Nou de vegades sembla que jugui a camp contrari, allí estava el godòtic omnipresent per excel·lència, Màrius Carol per fer la defensa més encesa que mai s’hagi fet de la figura del tribunero, bo i recordant que Barcelona no és Liverpool i el sossi no és escòria obrera que se’n vagi de bars fins a l’hora del partit, sinó que parlem de senyors respectables que s’estan de cridar, i què, evidentment no cal molestar amb desplaçaments per animar l’equip, perquè “què se m’hi ha perdut a Donetsk?”. Davant aquest núvol d’elements adversos, l’equip va saber fer la seva feina i complir amb el sà costum d’inflingir una mà de gols a equips estretament relacionats amb entorns predemocràtics, ja sigui el Madrid d’Esperanza Aguirre o el Donetsk de Víktor Ianúkovitx. Guardiola va completar la nit perfecta dient a la cara als periodistes si s’havien adonat de com n’eren de gamarusos. Amb traca inclosa per a Jordi Grau, on en Pep va reblar davant les càmeres el que molts ja sabíem d’abans: que deixant el Mestre Puyal, els periodistes esportistes d’aquest país no són una obsessió de Rival Petit sinó un càncer que cal extirpar amb mà de ferro.
INTER – SCHALKE 2-5
Posant en pràctica els ensenyaments del seu instructor militar a un camp d’entrenament libi, el redactor d’aquesta crònica va aconseguir escapar de la cadira on havia estat immobilitzat d’extremitats i parpelles a l’estil de la Taronja Mecànica, pistola en mà, pel cabró botifler Popota, només per poder dir que és mentida que fem les cròniques sense ni tan sols mirar els partits. Falsetat que pot desmentir la seva xati ja que vaig veure el partit sopant amb ella a una terrassa del Port Olímpic, si bé he de reconèixer que no vaig estar gaire per la feina i el meu codi ètic inspirat en el sandrisme m’impedeix trair el codi deontològic i enganyar els amables lectors.
CHELSEA – MANCHESTER UNITED 0-1
Dejà vu a Stamford Bridge, amb l’equip visitant imposant-se i els locals reclamant dotzenes de penals. Efectivament, el gudari Undiano Mallenko va complir amb el que la humanitat esperava d’ell ahir a Londres, i amb molt bon criteri i amb la justícia i la veritat de part seva, no va interferir en les brillants accions defensives dels Red Devils, que varen requerir enviar expeditivament a terra tot allò de color blau que s’endinsés a la seva àrea. Rooney pel seu cantó va fer la seva feina a passada de Ryan Giggs, a qui els seus 47 anys no varen impedir de deixar la defensa local en evidència davant l’atenta mirada d’Abràmovitx, observant com el seu enèssim projecte prenia la via ràpida cap a l’abocador, acostant-se així una mica més el desitjat dia en què el rus deixi que el seu desagraït club prengui lliurement el camí de l’Europa League per disputar apassionants i violentes eliminatòries amb el Maribor Branik, la Politècnica de Timisoara o el Pateti.
MADRID – TOTTENHAM 4-0
El Madrid toca la Décima amb els dits si hem de fer cas als mitjans de la capital enemiga, que amb la solvència informativa que els caracteritza, han recuperat aquell entranyable aroma de prejubilacions anticipades de les estrelles rivals que a temps no tan llunyans de la Coja tants bons vespres i matins havien fornit als catalans. A la roda de premsa Llourinho aconsegueix pulveritzar el rècord de llàgrimes davant les càmeres, fins ara en possessió d’Scarlett O’Hara i dedica la seva intervenció a parlar del Barça, certificant així la feliç notícia de la nunyització definitiva del corral falangista.
Signat: Ròdia
