L’intercanvi de declaracions que la setmana passada protagonitzaven l’entranyable i valent entrenador de l’Sporting de Gijón, Manolo Preciado, i el consentit mal educat entrenador del Maligne, el traductor portuguès Jose Mourinho, han provocat -entre d’altres efectes col•laterals- que la Comisión Antiviolencia decidís demanar a la Federación Española de Futbol mesures disciplinàries per considerar que les referides declaracions van contribuir a crear un clima hostil entre les aficions respectives. Petició que, de retruc, ha culminat amb la mobilització general de tot l’entorn mediàtic de Can Maligne per denunciar la implacable persecució que pateix l’equip merengue sota la consigna i el crit unànime de: “contra el Madrid vale todo”
Mobilització general amb nota oficial del Real Madrid inclosa que amb l’elegància i senyoriu que els caracteritza declaraven su profundo rechazo y malestar por la decisión de la Comisión Estatal contra la Violencia de instar a la Real Federación Española de Fútbol a que “adopte las medidas disciplinarias oportunas” en relación a unas declaraciones de nuestro entrenador José Mourinho. Mobilització a la que s’apuntaven, entre d’altres, el marquista Mundo amb l’article El Madrid es víctima, no verdugo on s’hi podien lleguir perles com aquesta: El Madrid ya sabe que si alguno de sus adversarios atropella a una anciana, ya habrá un juez que echará la culpa a la señora y no al agresor. Es dura la vida para el Real. pero al menos, su afición ya ha comprobado que el club está dispuesto a responder. Una cosa es el señorío. Otra, ser estúpido o l’inventor del villarato, el director de l’As, Alfredo Relaño, amb l’article Antiviolencia y la falsa idea de equidad amb neutrals i objectives opinions com aquesta: No, para mí no son equiparables las manifestaciones de Mourinho y Preciado. Mourinho fue inoportuno y sus palabras resultaron hirientes para Preciado, pero no tuvieron la dinamita de la respuesta de este. O aquesta: Antiviolencia entra ahora con una falsa pretensión de equidad. Para ‘empapelar’ a Preciado se han visto obligados a meter en el saco a Mourinho, simple y llanamente por el ‘qué dirán’. Para eso, mejor que no hubieran intervenido.
Mentre tota la caverna en bloc manipula els fets sense cap mena d’escrúpol i demana l’aplicació de no sé quants articles disciplinaris i reglaments diversos per castigar l’entrenador Preciado, l’entrenador del Maligne compleix la seva sanció de dos partits per insultar l’àrbitre del partit de copa contra el Múrcia amb vulneració de la normativa, la complicitat i recochineo d’aquesta mateixa premsa i l’actitud negligent de la Federació. Article 114.2 del codi disciplinari de RFEF: “Los que resulten ser expulsados deberán dirigirse a los vestuarios sin posibilidad de presenciar el partido desde la grada. El incumplimiento de la citada obligación será objeto de sanción entre uno y tres partidos de suspensión, con la multa pecuniaria accesoria”
Premsa còmplice del Maligne no molt diferent de certa premsa nostrada que mirava de silenciar la roda de premsa de l’ex president Laporta en la que anunciava la interposició de les demandes d’impugnació de l’Assemblea de Compromissaris i de petició de la Due Dilligence, així com querelles criminals contra KPMG i la junta directiva de Sandro Rosell i també una demanda de rectificació contra el diari Marca per publicar que el seu despatx ha cobrat comissions il•legals. El mateix dia, l’agent turc de jugadors, Bayram Tutumlu, feia una roda de premsa per anunciar una nova demanda contra Laporta (l’anterior demanda pels mateixos fets ja va ser desestimada) i, curiosament, l’advocat del turc, Pepe Oriola, anunciava –de passada i amb número d’expedient inclòs- que l’ex president Laporta estava sent investigat per blanqueig de capitals. Resulta però, que aquesta demanda ja figurava arxivada des del passat mes de juliol com explica el gent sospitós diari el Mundo. No deixa de ser curiós, també, observar la selecta clientela de la qual fan ostentació a can Oriola abogados, on hi figura, entre d’altres, un conegut i poderós grup mediàtic de la caverna autòctona.
Grup mediàtic que, via el Mundo Sandritivo no ha parat de recordar-nos que els costos del viatge a Quatar del president Rosell no eren a càrrec del Barça, però res ens ha dit, en canvi, dels negocis que manté el nostru president amb els nens africans de l’academia Spire football dreams i la seva empresa BSM de la qual encara no ens consta hagi estat venuda. Un Rosell que segueix de prop els seus negocis de l’Orient Mitjà mentre deixa en mans del Tito Floren la negociació dels drets televisius que tants calés ens costarà. Un Rosell que en l’homenatge a la penya barcelonista de Totana i en presència de l’alcalde del PP i de dos regidors més d’aquest partit ens ha deixat unes declaracions a l’alçada dels grans estadistes: “Catalunya y Murcia tienen una relación muy íntima, no entiendo de separaciones porque todos somos hermanos”
Com tampoc se’ns ha dit res, en plena setmana del clàssic Barça-Madrid, del fastigós negoci de la revenda d’entrades del qual ens encantaria que el president Rosell expliqués en nom de la transparència i la ètica tots el que es qüestiona en aquesta extraordinària oda a Sandro Rosell. Difícil serà, però, que vegin resposta totes aquestes preguntes si considerem que gairebé tenim tota la premsa segrestada per una sociovergència gelosa de mantenir l’establishment imperant. Ni tan sols podem confiar en la “Corpo”, aquella institució exemplar que havia de ser l’enveja de la BBC i que ha acabat convertint els nostres professionals de TV3 en cronometradors d’espais electorals. Una TV3 que ignora l’independentisme i no para de castigar-nos amb la persistent presència de l’Alicia Sanchez-Botox i de l’Albertito primode Rivera. En fi, que podem esperar d’una televisió on mana més l’illetrat Joan Ferran de Nicaragua que tota una professional com la Mònica Terribas? Una TV3 on l’omnipresent Cuní és capaç de convidar tertulians de la talla del Julibert i del Porta Perales?
Bé, som a tocar de les eleccions i tal com dies enrere ho feia el company Sauler Portal, ahir mateix el camarada Popota i esperem que abans del diumenge vegi la llum el camarada Ròdia, servidor tampoc està pel no concert que ens proposa CiU, ni pel referèndum que ens proposa Esquerra. Jo també aposto per una Catalunya laportista que guanya la Champions i no per la Catalunya que es dispara trets al peu. L’entrada de Solidaritat Catalana per la Independència al Parlament de Catalunya ha de donar molt d’oxigen a la causa independentista.
Al parrot!
I que n’aprenguin!
www.viagogo.es
