Els afroamericans van expressar de mil maneres la seva alegria quan Obama va ser elegit president. Les mateixes reaccions d’eufòria i suport s’han observat entre molts altres grups de ciutadans i en molts països diferents quan un dels seus components destacats és escollit per a dur a terme alguna tasca de responsabilitat política o social d’importància nacional.
Lògic
Aquestes fonts d’alegria troben en els professionals de la informació i en els artistes el millor camí per materialitzar-se: escrits, imatges gràfiques al·lusives a la naturalesa del o de la líder, relats metafòrics escampats per mitjans diversos – la samarreta i internet fan gran la taca – i èpica favorable per terra mar i aire. La contra acostuma a venir dels “altres”.
I aquest és un sentiment que genera un contrapès solidari sobretot quan el lideratge empàtic passa per un moment de crisi. Aleshores la nostra empatia, que neix segurament de la quantitat d’esperança acumulada que tenim, es dispara.
Rar
Per tot plegat resulta xocant que els catalans amb orígens andalusos no expressin públicament amb més força i amb més soroll l’orgull que Catalunya, el seu país, tingui al capdavant del govern de la Generalitat un president nascut al poble cordovès d’Iznájar. I això que són un gran percentatge de ciutadans molt fidels als seus dignes i nobles orígens.
Tampoc és fàcil d’entendre, per exemple, l’apatia electoral habitual d’alguns catalans amb orígens hispànics. Hi ha grups amplis d’aquest catalans que no voten a les eleccions de Catalunya i per motivar-los alguns partits, insegurs amb els líders propis, fan venir de bolos els líders españols per estimular l’empatia postisa i televisiva. En el cas del PSC ni l’orígen cordovès de Montilla ni la seva evident proximitat van poder estalviar- ni segurament estalviaran- el reforç electoral español.
Causa
Aquesta situació anòmala és un exemple més dels efectes nocius dels discurs espanyolista dels mitjans de Madrid i de la seva eficàcia destructiva entre nosaltres. Els atacs sistemàtics a la identitat de Catalunya els fa còmplices de l’analfabetisme polític emocional crònic que condiciona i enverina la lògica empatia civil de proximitat. El seu discurs no para d’insistir : tothom que mostri confiança en els òrgans polítics de proximitat per millorar les seves condicions i el seu benestar és un traidor o traidora a la nación española en majúscules.
Possiblement per això Montilla, al contrari d’Obama, no troba el suport descarat i sorollós del sector de la ciutadania que hauria d’estar més il·lusionat amb la seva presidència. Resulta tant estrany que no vegin que ell és el representant òptim de la seva manera particular de viure la catalanitat, que no s’adonin de la importància que té que un dels seus ocupi el lloc màxim de poder de Catalunya… Aquesta ceguesa només té una causa. España comet el greu delicte de no promoure la cohesió dels pobles i de voler apagar-los nacionalment amb la perversa intenció de fomentar l’unitarisme totalitari. A España només hi cap España.
És per culpa d’aquesta propaganda constant i devaluadora, i de la publicitat incansable del mite unitari i inaprehensible que una part important de ciutadans de Catalunya es dispara al peu.
