Amb una calavera d’Espanya a la mà i la mirada perduda en l’horitzó de la història, un sector ampli del socialisme català barrina en silenci. El roig crepuscle autonòmic serveix un lúgubre decorat de fons al filosòfic dilema vital que , com una maledicció o com una benedicció, els ha caigut damunt? Carod o Chacón, Chacón o Carod? Fins ara la qüestió era elàstica i filla del qui dia passa any empeny però, i si després del 10 J els esdeveniments es precipiten? I si per decidir cap a quin camí tirar s’han d’escurçar les curtes vacances? Els dubtes sobre l’encaix amb España sempre s’havien presentat com el problema central però de fet la incògnita més actualitzada del mapa és si el nostre socialisme oficial s’apuntarà a la construcció d’aquest nou país europeu que el món coneixerà com l’estat de Catalunya.
Josep Lluís
Que un dels principals constructors de l’imaginari nacional de la nova Catalunya lliure i moderna és Josep Lluís Carod Rovira ningú, per sectari que sigui, ho pot negar. Els espavilats d’España ho van descobrir ben aviat i tothom és concient que han lluitat contra la seva persona amb tot l’arsenal colonial, demagògic i militar. A España el cap de Carod té preu des del primer dia i encara avui el seu nom és utilitzat com a resum metafòric de la maldat catalana.
Carod ha estat una mena de sant Joan Baptista de la llibertad catalana i és una víctima pionera de l’actual anticatalanisme. L’espanyolisme li ha parat tot tipus de paranys i ha inventat les mil i una per evitar el progrés i prestigi del seu ideari. Amb ell han exemplificat quina mena de càstig li espera a aquell que s’atreveixi a anunciar la bona nova amb veu clara i catalana.
Carme
Per contra, hi ha l’alternativa Carme Chacón. Evidentment els fons i la forma de la seva proposta i del seu exemple vital són figues d’un altre paner. L’esforç Chacón, com l’esforç Nacís Serra i amén de l’històric esforç de centenars de catalans amb talent i ganes- representa la bona voluntat de col·laborar en la construcció d’una España plural o pluscuamperfecte, en l’aportació de criteris nostres per una millor gestió i gobernabilitat de l’Estat Español amb seu central a Madrid. Aquesta aportació generosa és sempre ben aprofitada però pel que fa al branding, el que els mola és Casillas. S’agraden vestits amb el seu nacionalisme particular, és el que regeix el seu tarannà, és el pensament centralista i madrileny. I aquest centralisme viu de passar el cepillo de nord a sud, de l’est a l’oest amb aquell posat descarat d’Alfonso Guerra que Quim Monzó justament agraeix per això, perquè ve de cara i no enganya ningú. Amb Catalunya lliure i amb estat propi tota col·laboració seria possible també, però les condicions i els efectes també serien diferents.
Avui, la via Chacón vol dir militar en l’autonomisme disponible, treballar des del voluntariat provincial, ser un Sísif professional. És una estratègia política, que inclou el federalisme utòpic i altres propostes unidireccionals que l’España consolidada no comparteix. Els límits del pla Chacón els marquen uns moments de glòria treballada i ben pagada més o menys llargs i el trist final dels juguetes rotos.
Chacón o Carod that is de question? El socialisme oficial també té dret a decidir.
