Brossel·les

A la marxa de Brussel·les, on vaig estar filmant i entrevistant per a El Demà i El Demà TV, em vaig fixar en els lemes de les pancartes, com sempre. A part de cridar-me l’atenció el domini majoritari de l’anglès, em vaig fixar en les típiques que recorden els anys de la independència de Montenegro, Kosovo i altres països i, sobretot, em vaig fixar en una que portava un amic d’Òmium del Baix Camp, que deia: Spain is pain.
Spain is pain (Espanya és dolor) no és cap lema nou, sinó que ja en el seu moment el va escriure en un poema visual Joan Brossa, un dels artistes visuals i poetes més grans de l’Europa de finals del segle XX. Joan Brossa va ser recordat a la Nit de la Memòria de la Comissió de la Dignitat i poca cosa més, durant el desè aniversari de la seva mort. La seva autonomia li ha costat el menyspreu i l’oblit, fins i tot el buit institucional molt sovint.
Joan Brossa va ser l’autor de centenars de poemes visuals i cartells, entre els quals voldria recordar la litografia “Volem viure plenament en català”, que va cedir a la Plataforma per la Llengua. No sé si ell hauria estat a Brussel·les físicament, però sé que espiritualment sí, perquè era tan revivindicatiu com podia, a l’estil de Neruda però sense pertànyer a ningú, ni a cap sigla. Només al segle XX. Només a la poesia. Ell estava fart del dolor (pain) de l’Espanya (Spain) en crisi contínua i perpètua, on regnen la corrupció i la poca competència. Ell va dir que Catalunya era l’última colònia d’Espanya. 
Ni que fos només en un cartell a través de les seves paraules, Joan Brossa era a Brussel·les. Brossel·les.