He de confessar que no vaig votar en Rosell. He fet coses freaks a la vida. He comprat un CD d’en Demis Roussos i un d’en José Luis Rodríguez “el Puma”. He fet Kalimotxo prenent com a base una ampolla de Termanthia. Vaig penjar un rellotge de cuina… al lavabo. I alguna vegada, ja de gran, m’he medit el penis amb un regle. Però dins aquest bagatge de rareses, això de votar al Rosell II el disculpador no hi és. Perquè el veig tontet.
(Volia deixar clar això ja abans de començar, no fós cas que algú es pogués sentir enganyat tot pensant que la meva opinió era objectiva)
Però al marge de no pertànyer a aquest selecte grup del 60% de socios que nos votaron (com diu aquell Toni Freixa a qui, per cert, algú hauria d’explicar que 35.021 és un escàs 20% de 173.071), juro que sóc incapaç d’entendre res del que fan aquesta colla de directivos que tenim a Can Barça.
No entenc que declaris que la caixa és buida, que la situació econòmica que ha deixat en Laporta és extremadament dolenta i, acte seguit, declaris que disposes de 50 milions d’euros per fitxatges.
No entenc que el primer viatge “oficial” que fagis com a President del Barça sigui per visitar a un president d’Extremadura que ha deixat ben clar què en pensa dels catalans. I ho fagis per demanar disculpes en nom d’algú que –òbviament- ni es vol disculpar ni té perquè fer-ho.
No entenc la renovació per un any d’en Guardiola. Ni que 3 mesos després, l’SPORT segueixi treient titulars que expliquen que “la renovación de Guardiola, a diferencia del año pasado, no será un culebrón porque tiene la puerta abierta del despacho de Rosell”.
No entenc la negociació pel traspàs de l’Ibrahimovic al Milan. Ni el traspàs d’un Txigriski a qui en Guardiola volia.
Però de totes les coses que no entenc, n’hi ha una que entenc menys que totes: l’afer “due dilligence”, i l’elecció d’un talòs com en Toni Freixa per explicar-ho. Encarregar una “due dilligence” és un fet habitual quan hom assumeix la gestió de qualsevol empresa o institució. És la manera de guardar-se les esquenes de cara a futurs problemes que poguéssin sorgir. De fet, també la junta d’en Laporta en va dur a terme una al 2.003 –tot i que, per cert, no es va publicitar tant-. És evident, doncs, que la manera de tractar aquest fet habitual per part de la premsa amiga ha estat completament tendenciosa. Jo no sóc partidari de tapar corrupteles i corrupcions. Però si el barcelonisme ha pogut sobreviure tots aquests anys sense que s’hagi fet públic que en Josep Llúis Núñez (qui féu possible el naixement del mot “nuñeznavarrià”, emprat per definir aquelles entrades d’edifici amb vidre, marbre i sofà de pell que denoten aquell deix entre cutre i nou-ric) passava factures al club en concepte de “lloguer de despatx” per les reunions de junta que fèia al seu despatx professional, o sense conèixer els fitxatges fets perquè el senyor Don Piso recuperés via comissió la inversió feta a la pròpia campanya, també hauriem pogut passar sense conèixer una despesa de 18.000 eurets en una celebració. Fitxar Fabio Rochembach hauria de ser punible. Gastar en jets per desplaçaments de jugadors clau per evitar-los un cansament addicional abans d’un partit, per exemple, no.
Esbombes el tema de la “due dilligence” com si fós quelcom extraordinari que t’has vist forçat a fer, i et dediques a filtrar suposada merda del teu club en diaris d’una reputació entre dubtosa i fastigosa (com el Marca, l’Sport, l’AS o el Mundo Deportivo) per acabar declarant que no publicaras la “due dilligence” perquè seria “una irresponsabilitat”. És que no són irresponsables les filtracions? Perquè vista la mala llet amb que les han fet, el que queda clar és que si no es publica la “due dilligence” no serà per falta de ganes sinó perquè, realment, pot fer més mal el que es deixa a la interpretació de l’imaginari culé via filtració o article del Marca, que el que realment hi ha.
I probablement no ho entenc perquè ho analitzo des del punt de vista del soci culé que estima el club. I pateix una sensació semblant a la que devien sentir els propietaris de l’antiga seu del Banesto de la Plaça de Catalunya…
SIGNAT: Sandro Sauler Portal
