Barcelona, benvinguda a l’univers dadà

Duchamp, un jugador d’escacs professional, Man Ray, un dels representants més característics de la fotografia d’entreguerres i Picabia, un prolífic escriptor i polemista, són els protagonistes de l’actual exposició temporal del MNAC. Hom es pregunta què poden tenir en comú aquests tres personatges que a priori no semblen posseir interessos massa afins. És fàcil, tots tres van contribuir a la creació del moviment dadà, un dels corrents avantguardistes per excel•lència.

Potser la millor manera de descriure l’art dadà seria citant una frase de Tristan Tzara, un altre dels màxims exponents del moviment. Tzara, l’any 1963, amb una mica de perspectiva, afirmà que: “Dadà no era només l’absurd, ni tampoc pas una broma, dadà fou l’expressió d’un dels majors dolors de la joventut, nascut durant la guerra de 1914. El que nosaltres volíem era que se’n fera taula rasa dels valors en curs i, de pas, dels valors humans més elevats”

Si bé és cert que el sentiment dadá era profund i bevia directament dels desastres de la Primera Guerra Mundial, és igualment cert que els seus representants no es recrearen en la tragèdia sinó que utilitzaren una arma molt més potent: l’humor. La broma, l’absurd (que els relacionaria directament amb els surrealistes de Dalí), la pràctica antiartística per subvertir la història de l’art, la tecnologia, (sobretot la fotografia i cinema), l’erotisme, la mecanització dels temps moderns o els objectes fabricats en sèrie, serviren com a eina principal per fer aquesta “taula rasa” i trencar amb els valors de la societat de l’època i per què no, amb el seu art.

Aquest popular ready–made de Duchamp, La Fontaine, més conegut com L’orinal, és només una de les obres dadaistes que es poden veure a les Sales Temporals 1 i 2 del MNAC, en una exposició que ressenya la trajectòria d’aquests tres artistes que en més d’una ocasió treballaren conjuntament i que sobretot, compartien idees, visions de la vida, l’art i una gran amistat.

La exposició reuneix més de 300 obres entre les quals hi ha pintures, objectes aparentment no artístics però que desprès de passar per les mans d’aquests genis s’hi convertiren, i fotografies que documenten l’estreta relació que unia a tots tres artistes i que començà l’any 1911 quan Duchamp i Picabia es conegueren a Paris i posteriorment viatjaren a Nova York on toparen amb Man Ray. També es poden visionar un parell de films en els quals els dadaistes van participar: Entre’Acte dirigida l’any 1924 pel jove cineasta René Clair sobre un guió de Picabia, i Emak Bakia, rodada l’any 1926 durant una estada de Man Ray al sud-oest de França.

D’altra banda i a mode de curiositat, tos tres artistes van tenir una relació especial amb Catalunya. El Nu baixant una escala Núm.2 de Duchamp es va presentar per primera vegada a les Galeries Dalmau de Barcelona. El mateix artista conegué Cadaquès l’any 1933 i hi passà llargues temporades. Picabia, com tants d’altres artistes, es va instal•lar a Barcelona l’any 1917 i aquí va publicar els quatre primers números de la seva revista 391 i Man Ray va visitar sovint al seu amic Duchamp a Cadaquès.

Segurament el més destacat de l’exposició és que permet veure els ready-mades de Duchamp que han passat a la història com a clar desafiament al convencionalisme i a la vessant més acadèmica de l’art. D’aquestes obres, el mateix Duchamp ens diu: “Els meus ready-mades no tenen res a veure amb l’objet trouvé, perquè l’anomenat “objecte trobat”, està completament sota la direcció del gust personal. Aquest decideix que aquest és un objecte bonic i únic. De fet, la majoria dels meus ready-mades van ser produïts en massa i podrien ser duplicats, és una altra diferència important.” Així, el primer que anuncia Duchamp sobre la seva obra és que està exempta de gust, perquè considera que el gust, bo o dolent, és l’enemic més gran de l’art i “una repetició. La repetició d’una cosa ja acceptada.”

L’artista data l’aparició del primer ready-made en un moment molt concret: “quan vaig posar una roda de bicicleta a sobre d’un tamboret i una pinça del cap a sota. No hi havia en allò cap idea de ready-made, ni tan sols de qualsevol altra cosa, es tractava simplement d’una distracció.” Aquesta cadira de la que parla l’artista és una de les obres que es troben exposades al MNAC i que afirmen allò innegable: que en l’art de Duchamp hi ha quelcom d’irònic i crític. La ironia la veiem sobretot en els títols de les seves obres. En un escrit del 1961, Duchamp, a propòsit de les frases que acompanyaven les seves obres, deia el següent: “Aquesta frase en comptes de descriure l’objecte com ho hagués fet un títol (a l’estil tradicional) estava destinada a transportar la ment de l’espectador a regions més verbals”. Amb aquestes títols, Duchamp jugava amb el llenguatge, feia jocs de paraules i desafiava la seva lògica. És el cas per exemple de la seva peculiar Mona Lisa, una reproducció de l’obra de Leonardo Da Vinci a la que Duchamp li pinta uns bigotis i afegeix unes sigles que signifiquen: “Ella té el cul calent”.

Com a resum de l’ideari dadaista prendrem com a exemple un dels emblemes, la peça amb la que començàvem aquesta ressenya, l’Orinal de 1913. Aquesta peça se’ns presenta com una gran contradicció: no afirma res, però tampoc nega res. Només exposa i obra una porta a la reflexió personal de l’espectador que ha d’entrar en contacte amb la seva pròpia consciència per entendre i acceptar l’obra més enllà de les convencions, o rebutjar-la. Si creiem que l’Orinal és una afirmació de l’art, aleshores, nega l’art anterior (n’és totalment diferent) però si pensem que nega l’art (si pensem que l’Orinal es presenta com a no-artístic) aleshores està afirmant implícitament tot l’art anterior. Cap de les dues interpretacions és correcte i les dues són vàlides alhora. Els ready-mades no aconsegueixen que ens decantem ni cap a una cosa, ni cap a l’altra. Ens provoquen una sèrie de sentiments que ens permeten sospesar les dues parts, trobant-nos incapaços de decantar-nos per una veritat absoluta.

Això és l’art dadá, la contradicció, l’absurd.