Ser pares és meravellós però s’ha d’anar molt alerta a cometre errors, ja que els qui pagaran aquests errors seran els infants, que no tenen culpa de res.
Consider que un dels grans errors que podem arribar a fer és voler que els nostres fills siguin tot el que ens hauria agradat ésser a nosaltres, els seus pares. És injust i crea unes exigències excessives envers el nin. Si el nin veu que els seus pares tenen unes expectatives massa elevades sobre el que pot aconseguir es veurà angoixat, insegur i privat de la llibertat d’elecció.
Moltes vegades privam l’infant de fer alguna cosa pensant en nosaltres mateixos i no en el petit, i això no és just. En els seus esforços per agradar-se a ell mateix, l’infant s’esforça per obtenir aprovació i treballa incansablament per desenvolupar habilitats que eliminin les seves incapacitats. Quan els que l’envolten passen per alt el creixement dels seus poders, el nin no té cap inconvenient a cridar l’atenció sobre el que ha aconseguit perquè ho necessita. Quan aquests infants passen a ser adolescents fan el mateix, necessiten aquestes aprovacions dels seus pares, encara que sigui a un altre nivell. Referent a n’això hi ha uns versos plens de saviesa que diuen “Viu la teva vida com vulguis, que nosaltres tendrem els braços estesos per a tu, fill, i guardarem els teus secrets per sempre”. Aquesta és la situació ideal per a un fill.
El que trob terrible és dur un nin petit a la televisió a demostrar que sap cantar o ballar com un adult. És veritat que hi ha nins que ho fan molt bé, però no fa falta anar a guanyar-hi doblers o concursos! A més, el que un nin fa molt bé als sis anys, pot no fer-ho tan bé, perquè no ha evolucionat suficient, als dotze anys i endur-se’n una decepció molt gran.
Crec que els fills s’han d’acceptar tal com són. Han de sentir-se valorats, preciosos i especials pel simple fet d’existir. Només llavors podran gaudir íntimament de ser qui són. L’estimació no s’ha de manifestar necessàriament amb paraules, més aviat es tracta d’un sentiment que es té envers un fill. És sentir la seva unicitat, i estimar-la. Romandre oberts a la meravella que hi ha en ell, malgrat les tensions passatgeres.
El més important de tot és el temps que els hi dedicam. Tots necessiten atenció concentrada per sentir-se estimats. L’afecte físic no sempre és suficient per transmetre el nostre amor al nostre fill. És probable que l’infant vegi l’allunyament constant dels seus pares, preocupats pel passat, pel futur, pels horaris i per la feina, com a falta d’amor. Ell només se sentirà digne d’amor si nosaltres ens prenem el temps necessari per estar per complet amb la seva persona.
Crec que aquesta és l’assignatua pendent de tots els pares, perquè tots treballam, tots pensam en el passat i en el futur, tots tenim problemes, etc, però el més important és, de tant en tant, aturar-nos a fer aquestes reflexions i mirar de millorar en tot el que poguem. Ara mateix me’n vaig a dedicar al meu fill una d’aquestes estones meravelloses, tan gratificants per a ell, com per a mi…
Per acabar, uns altres versos sobre el fet de saber escoltar-los “Si em toques suau i dolçament, si me mires i em somrius, si m’escoltes alguna vegada abans de parlar tu, jo creuré en l’amor i creixeré, creixeré de veritat”.
