Darrerament en les reunions familiars i en les trobades amb amics i coneguts parlem molt de política. No sé si al lector d’aquestes línies li passarà el mateix però nosaltres en parlem molt i quasi bé sempre acabem parlant d’independència.
Personalment crec que la independència no s’ha de demanar, i que per assolir-la només cal una majoria suficient al Parlament per a que la declari i començar així amb la creació d’un nou estat en el si de la Unió Europea. Aquesta forma de veure la independència l’explicava fa unes setmanes a l’article El nou independentisme, i quan expliques aquesta forma de veure la independència, o fins i tot quan parles d’independència en general, causa una serie de reaccions entre la gent.
Primera reacció: la independència no ens la donaran
És evident que si demanes una cosa com la independència a un Estat com l’espanyol, la resposta que obtindràs serà NO. Més enllà del NO, el problema és fer-ho des de l’ordenament jurídic actual, ja que la secessió d’una part del territori espanyol implica una reforma de l’estructura de l’Estat, i això necessita d’una reforma constitucional que per ser aprovada requereix d’una aritmètica impossible, -2/3 del congrés, 2/3 del senat, convocar eleccions, i de nou, 2/3 del congrés, 2/3 del senat, i després referèndum a tot l’Estat-, tot això per a que els catalans tenguin més poder i més diners. Algú s’ho creu?.
A part de tot això s’ha de tenir present que la petició d’independència s’hauria de fer en base a una legitimitat obtinguda, per exemple, mitjançant un referèndum. Però com es fa un referèndum d’independència si Catalunya no té competències per fer-ho?. Aconseguirem que l’Estat espanyol el convoqui?. Algú s’ho creu?.
Segona reacció: no seria millor un Estat federal?
Deixant al marge de si seria millor o no un Estat federal tenim el mateix problema -la constitució-, i com que tornaria a ser una reforma que afecta a l’estructura de l’Estat requeriria de la mateixa aritmètica comentada abans; una reforma per a que els catalans tenguin més poder i més diners. Algú s’ho creu?.
Cal dir també que l’estat federal tampoc és la solució als problemes, només cal mirar, per exemple el cas de Quebec (Canadà) i el de Flandes (Bèlgica), tots dos federals, però amb moviments independentistes molt importants que intenten sortir dels seus respectius Estats. L’Estat federal pot solucionar, en part, el problema econòmic derivat de l’espoliació, però no soluciona el problema cultural i identitari.
Tercera reacció: s’haurien d’intentar altres coses, com el concert econòmic
És evident que si Catalunya recapta tots els impostos i decideix quina quantitat cedeix a l’Estat quedarien resolts els problemes derivats de l’espoliació fiscal que patim. Amb més diners podríem viure millor. Ara bé, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut diu que només les comunitats forals tenen dret al concert econòmic, i que Catalunya no és territori foral, i que per tant, no té dret al concert.
Aquesta reacció la va tenir un noi de CiU mentre parlàvem sobre el concert econòmic el mateix dia de les eleccions, i amb molta bona fe em va dir que bé, que Catalunya no és territori foral, però si es canvia la constitució ja està. Li vaig explicar el tema dels -2/3 del congrés, 2/3 del senat, convocar eleccions, i de nou, 2/3 del congrés, 2/3 del senat, i després referèndum a tot l’Estat-, i em va contestar que tot és possible. Algú s’ho creu?.
Tres dies més tard aquest noi convergent veia com Felip Puig deia que el concert econòmic no es possible i que es treballaria per aconseguir un pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Vaja, una simple reforma de la LOFCA, que és el que tenim ara.
En tot cas, si tinguéssim el concert econòmic tampoc solucionaríem els problemes culturals i identitaris. Tindríem més diners, però no podríem construir el corredor mediterrani sense permís de l’Estat, no podríem potenciar l’aeroport del Prat, seguirien existint el Tribunal Constitucional per vigilar les nostres lleis, etc …
Quarta reacció: s’hauria de fer un referèndum, la declaració unilateral és massa radical
Ja ho hem explicat, no podem fer-ho perquè no tenim competències ni ja és possible tenir-ne, ja que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va declarar inconstitucionals els aspectes de l’Estatut envers els referèndums. L’ha de convocar l’Estat o s’ha de reformar la constitució per a que els catalans tenguin l’oportunitat d’anar-s’en d’Espanya. Algú s’ho creu?
La declaració unilateral és la única via, i és l’avalada per la Cort Internacional de Justícia que va estudiar el cas de Kosovo. Respecte a si és un plantejament massa radical, pensem en la possibilitat que en unes futures eleccions els partits que defensen aquesta via tenguin una representació parlamentària de 60 diputats, estem a només 8 diputats de declarar la independència. En aquest context es fa una campanya electoral on a la població se li explica que si obtenim majoria suficient declararem la independència. La situació és prou important, no parlem de si manarà aquest o aquell, estem parlant de que si els independentistes guanyen els 8 escons que els hi falten es declararà la independència; per tant, la situació és prou important com per anar a votar i no quedar-se a casa (ja tenim el referèndum que no podem convocar). Si s’aconsegueixen finalment els 68 diputats, el poble ha parlat, el poble ho ha autoritzat. Contra això ningú hi pot dir res. Què hi ha re radical en tot això?
Reaccions n’hi han més: la de la viabilitat econòmica del nou Estat, la convicció d’alguns de pensar que el tancs sortirien al carrer, si tindríem pensió en una Catalunya independent. Són reaccions cuinades des de les estructures de l’Estat i dels mitjans de comunicació que no els interessa la independència. Per això us animo a que compartiu reaccions que hageu viscut personalment i desmuntar-les una a una.
Només hi ha un camí: la declaració d’independència. Algú no s’ho creu?.
