Mirava aquest diumenge el riu Sena repenjat a la barana del Pont au change quan vaig ser posseït d’un espasme heraclitià. Pensava que en política s’ha fet servir tant el truc del canvi que ja atipa. Està massa vist i excepte en moments molt excepcionals de la història dels països democràtics, la paraula no vol dir massa més que l’execució d’una reforma aurea mediocritas. Semblaria lògic doncs que en temps de comicis l’il·lusionista polític cerqués de treure altres conills de la txistera. Però malgrat la sensació de buidor que ja provoca el reiterat concepte, l’Artur Mas, coronat de llaurer i armat amb un expulsador, es presenta a les portes de les eleccions autonòmiques a llom de la mateixa burra mesiànica: Convergència és el canvi.
Si no ens prestem a jocs de paraules, quan algú (persona, empresa o objecte de disseny) afirma ser el canvi és que no pretén ser el simple recanvi d’alguna cosa que s’ha gastat o fet malbé sinó que afirma ésser una cosa nova que substituirà en la forma i la funció la cosa anterior. L’Artur Mas es refereix a aquesta mena de canvi profund o ens està proposant la mena de canvi destil·lat d’una propaganda?
Si la resposta és “sí, em refereixo al canvi profund”, estem doncs davant d’algú que té la ferma voluntat de ser President per fer l’única cosa que no ha fet cap President de la Generalitat d’ençà Lluís Companys: trencar-se la cara per Catalunya. De fet aquest és l’únic canvi possible perquè totes les altres possibilitats de canvi han estat exhaurides i no queda ja res més possibilista a fer en les relacions Catalunya-España.
Clar que avui plantar cara a l’España centralista i anticatalana no vol dir el mateix que quan Companys va ser miserablement afusellat pels franquistes. Avui Catalunya està sencera políticament i social, el seu marc legal és prou resistent i el suport ciutadà força decidit com s’ha demostrat a bastament en diferents i recents ocasions, al carrer i als mitjans. Es pot dir que si Montilla no ha fet el pas en aquest sentit és perquè no ha volgut. Per tant, si al President Montilla li ha faltat aquest plus de motivació per fer enrera aquesta gent tant ufana i tant superba, serà l’Artur Mas el protagonista del canvi d’actitud presidencial que espera la ciutadania? Sí o fum?
De la mateixa manera que tothom diu que l’Artur Mas guanyarà, molts també creuen que envoltat de mil excuses, justificant-se en l’herència rebuda o capficat en resoldre el dia a dia del sodoku pressupostari, l’home ajornarà el plantar cara i ingressarà a la fatídica llista de Presidents caudataris. I en aquest punt, plof…!, l’esperit d’Heràclit em portà a pensar en l’aigua d’un altre pont:
L’amour s’en va comme cette eau courante
L’amour s’en va
Comme la vie est lente
Et comme l’Espérance est violente
