APAÑÓ – BARÇA 2-1
48 hores després d’escorxar la gran truja en slow motion, en carnisseria retransmesa en directe a tot el món, Més Que Un Club perd davant els seus porcellons el primer títol de la temporada en un partit esperat entre la turba perica amb boca bavallosa, set de venjança i les tradicionals mostres de ràbia i odi patològic que Freud analitzaria millor que nosaltres si fos a Rival Petit i no dubtaria a atribuir-lo a un accentuat complex d’Edip entre un ramat perico que després de cada penetració múltiple al mandril, ens veu com una mena de pares que empalem insistenment la mare. Despatxada la vessant mèdica de la situació, anem amb la futbolística: minipartit estrany dels suplents blaugrana reforçats amb tres de les perles del filial, que varen completar una bona actuació, amb excel•lent sortida de la pilota dels siamesos Bartra i Fontàs, un amb la dreta i l’altre amb l’esquerra, als quals cal afegir-hi la bona distribució, el toc, les passades i algun detall vistós de Thiago Alcántara al lloc de Safi. Esperem que aquest redactor dins deu anys no s’estigui fuetejant l’esquena per haver lloat aquest jugador, amb el mateix acarnissament amb què ara se la fueteja per haver blasmat impenitentment el terrassenc durant anys i panys.
Com que estava clar que el protagonista de la nit havia de ser el planter blaugrana, els dos gols pericos els va anotar Joan Verdú, Marc Bartra va escurçar distàncies i el porter blanc-i-blau va treure in extremis un xut de Bojan Krkic que havia rebotat en un defensa. Finalment l’Apañó s’emporta una copa que paradoxalment estarien encantats de fer desaparèixer, com ja la feren desaparèixer els seus antecessors després d’entrar per la Diagonal el 1939.
Efectivament, la FCF, dirigida per cracks amb la intel•ligència d’un Sergio Ramos i la consciència nacional d’un Duran i Lleida, ha resolt l’edició 2009-2010 en la temporada 2010-2011 i amb un triangular de partits de 45 minuts com si fos el Torneo de Maspalomas, com a merescut epíleg de la trajectòria del Tripartit i en sentit homenatge tant als que marxen com al col•laboracionisme regionalista que acaba d’arribar i perquè després de la recreació a la Terra de la Catalunya ideal que vàrem viure dilluns, despertem del somni i ens recordem d’en quina mena de país vivim. Els nostres dirigents, sempre amatents a menar el ramat pel recte senderi de la realitat. Lamentem que això no tingui continuïtat amb ocasió del partit de Nadal, en què la nostra Federació ens deixarà a mitges amb un trist partit contra Hondures, en compte de convidar-hi també El Salvador i fer un triangular que hauria pogut acabar, qui sap, en una bonica Guerra del Futbol, que hauria estat una espectacular estrena del primer mandat d’Artur Mas. D’àrbitre hi haurien pogut posar el Judes Popota, en agraïment pels serveis prestats en la reeïxida operació per a l’enfonsament de l’independentisme parlamentari.
La Copa Catalunya és una competició tractada amb el mateix amor i estima amb què en general són tractades la nostra llengua, cultura, territori, economia, etc, no pas per l’enemic, sinó per nosaltres mateixos, els catalans, nació autosuficient entre les nacions autosuficients, capaç de generar anticossos contra ella mateixa en forma dels bípeds que posa al capdavant de les seves pròpies institucions, amb una negligència perenne que data com a mínim del Compromís de Casp. Així les coses, és lògic que els cervells infradotats dels nostres veïns no entenguin per què han de respectar el que nosaltres mateixos destruïm, quan fins i tot la mateixa televisió regional principutina parlava sense rubor de la XX Copa Catalunya, com a demostració de l’alta solvència informativa de l’àrea d’esports de TVC i dels seus serveis de documentació.
Amb la seva primera edició l’any 1900, la Copa Catalunya és la segona competició futbolística més antiga d’Europa, només per darrera de la copa anglesa i per davant, no cal dir-ho de la copa del campetxano, en uns temps en que la passió pel futbol als dominis hispànics avançava en paral•lel a la seva industrialització, i no pas per casualitat. Així, mentre el més semblant a xutar una esfèrica que havia fet un messetari era patejar caps tallats d’indígenes americans, a casa nostra i a Euskal Herria s’introduïa i es popularitzava el futbol de la mà d’anglesos i altres tribus arribades de nord enllà. Així, neixien el Palamós, el Barça, l’Apañó, l’Europa, el Júpiter, el Català FC, el FC Catalònia, l’Hispània, el Club Universitari, l’Internacional, lIbèria SC, l’Irish FC, el Salut SC, l’Ibèric FC, el Sant Gervasi, el Joventut FC i molts altres. Alguns d’aquests clubs evidencien la filiació nacional dels seus membres: Català, Irish, Apañó … val a dir que l’Internacional (fusionat el 1922 amb el CE Sants donant lloc a l’actual UE Sants) estava format per filipins, procedents d’una llunyana província espanyola que acabava de finalitzar amb èxit el seu procés estatutari. Mentrestant, a la capital de l’imperiet, hi varen haver d’anar els catalans a fundar el Mandril i els bascos a fundar el Pateti, com a clara premonició de les brillants i exitoses estratègies parlamentàries que haurien de menar uns i altres a Madrid durant tot el segle passat.
Aleshores, l’anomenat Campionat de Catalunya era la competició amb més vigor i prestigi dins les fronteres de l’Estat, disputada pels nostres equips com una Champions i seguida amb passió i rivalitat creixent pels aficionats en el que era un fenomen social singular, circumscrit a la vitalitat social i el vigor modernitzador del nostre país; mentre això succeïa, la competició que es resolia amb triangulars i fins i tot a partit únic per incompareixença dels equips era la copa de l’avi de l’actual cap de l’estat, de conviccions i pedigrí democràtic semblants al del nét. El cas és que la majoria de clubs catalans varen declinar disputar el trofeu borbònic, amb excepció de l’Espanyol … i del Barça, fet que ens permet diagnosticar el sandronunyisme com a tara de naixement tan antiga com el nostre Club. La perfecció no existeix, fins i tot Angelina Jolie deixa anar alguna llufa al llit, i sé de què parlo.
El 1940 nosotros los demócratas varen decretar per al Campionat el mateix final que a la Generalitat i a la persona física del President Companys: la desaparició. Creiem que és prou acreditat que la Copa Catalunya és un patrimoni col•lectiu de la categoria de l’arquitectura modernista o les naus del Poble Nou, i sens dubte una competició més respectable que no pas les supercopes contra zeviyas o xàkhtars, o la mateixa copa del generalísimo, l’atractiu de la qual es redueix a finals entre catalans i bascos amb el consegüent espectacle sonor. Per tant, com a patrimoni col•lectiu dels catalans, és objecte de befa i escarni, i com a molt en aquest cas, pot servir perquè l’entente monger de brunètics i godòtics parli d’una incipient crisi del Barça de Guardiola després de la derrota a Sabadell.
Signat: Ròdia
