Més que un Club es va imposar a Un Caso Único en el Futbol Mundial amb rotunditat, traduint en gols la seva superioritat manifesta sobre els lleons, que tanmateix varen caure amb dignitat absoluta, que és quelcom que no poden dir per exemple, El Mejor Equipo del Universo i el Bayern München.
El dimoni que va posseir l’afició biscaïna després d’ejacul·lar a la cara de Del Nido (“cómeme el rabo, Del Nido, cómeme el rabo”) va desencadenar la marea basca més gran que hagi travessat l’Ebre des de la Batalla de les Navas de Tolosa (1212) i va convertir València en una ciutat basca per un dia, cosa que pel que es veu no va ofendre gaire el fatxam local, al què els diners no repugnen tant com llur catalanitat, fins al punt que el diari Gara es podia trobar a tots els quioscs de la ciutat, en el que és una mostra de catalanitat radical. Una bona injecció al comerç sempre és més d’agrair que les mesures anticrisi de Zapatero, si és que ets un botiguer amb deutes i hipoteca i no un banquer privilegiat pel govern “socialista” espanyol.
L’afició culer no va poder respondre en la mateixa proporció al crit a sometent per defensar València, a causa de l’estressant agenda de finals i a haver de fer front a la crisi i a pagaments de 400€/mes per una plaça d’escola-bressol gràcies al sistema de finançament pactat per CiU i PSOE amb vist-i-plau del PSC, caducat fa vuit mesos i encara avui d’aplicació en incompliment constitucional i no-nacionalista del nou estatut nacionalista i properament inconstitucional.
Bé, la veritat és que la superioritat athletic-zale als carrers i a Mestalla, apart de per la bogeria d’uns i la dossificació de temps i recursos dels altres, també es va veure fortament afavorida per l’estrany repartiment de les entrades, de les quals un 70% varen acabar en mans de l’Athletic, en el que sí és un cas flagrant de Villarato sense que cap dels mitjans difusors del terme s’hagin dignat a fer-se’n ressò. Perquè el lector es faci una idea de la proporció als carrers, un amic meu que se n’hi va anar sol es va trobar una colla de l’Athletic i quan el varen veure amb la samarreta blaugrana li varen demanar: “Te has perdido?”.
El partit, va ser un cant al mestissatge i a la germanor entre els pobles, en fusionar-se en una sola cerimònia dos expressions tan característiques de les cultures catalana i basca com són les falles i els akelarres. Falla en la què varen cremar alguns dels símbols dels nostres enemics, enmig de l’akelarre anticonstitucional i antiespanyol perpetrat amb premeditació per catalans infrafinançats i per bascos il·legals, els quals Fatxi López creia estingits per no existir al parlament de Gasteiz, però que per a desgràcia seva segueixen existint a fora. Tenint en compte les peregrinacions del nou Lehendakari a la presó de Guadalajara a donar suport a condemnats per terrorisme d’estat, els més negres presagis sobre el futur dels bascos dolents s’atansen sobre aquesta redacció.
Perquè els plans de Fatxi tinguin èxit, caldrà que no s’envolti de col·laboradors com el realitzador de TVE d’ahir, de pràctiques goebbelianes tant exitoses com les de Toni Bolaño o David Madí. O potser ens trobem davant un infiltrat de la intel·ligència catalana per retratar el mitjà públic com el que és: el NO-DO d’una monarquia bananera amb empelts equatoguineans. Si és aquest el cas, l’enhorabona al nostre home a TVE, perquè la ridiculització de l’ens públic espanyol era l’única que no esperàvem i ha estat apoteòsica.
Si el partit s’hagués disputat, per exemple, al 1942, fins i tot s’haurien pogut introduir quatre tanquetes a Mestalla i metrallar ambdues aficions, sense que mai no se n’hagués sabut res o sense que mai ningú no n’hagués hagut de respondre, gràcies a la Llei de Memòria Històrica del PSOE-GAL; però avui, amb telèfons mòbils amb càmera de vídeo, amb Internet, amb Youtube, etc., les imatges més gore no trigaran a difondre’s per a més escarni dels sagrats símbols nacionals de la nació de Madrid i de la televisió espanyola.
La benvinguda que les dues aficions varen oferir al Primero de los Españoles ha despertat la ira indissimulada dels nostres enemics, obviant que als borbons se’ls han fet coses molt pitjors. Els francesos, sense anar més lluny, els tallaven el cap. Els anarquistes catalans els llençaven bombes i els catalans austricistes els combateren amb les armes. El repertori és prou ampli com perquè els indigni la sinfonia d’ahir, que per molt que la intensitat assolís el nivell Figo, els pot ofendre a ells tant com a turcs, anglesos i francesos els ofèn que legions de no-nacionalistes xiulessin els seus himnes respectius. Però això no ha impedit la pluja de propostes no-nacionalistes: expulsió de FCB i Athletic Club de la propera edició de la Copa del Generalísimo i, literalment “suspensión de todo evento deportivo en que por parte del público se ofenda a los símbolos nacionales”. Tot molt no-nacionalista, democràtic i liberal.
Pel que fa a l’acte de tancament de la cerimònia, ço és, el partit, direm que respecte a la final del 84, l’estructura hormonal dels contendents ha variat més que la d’un militant de les JNC que arriba a la cúpula convergent, fenomen que ens ha estalviat episodis de violència gratuïta a desgrat de les vetllades amenaces de Kaparrotz i alhora ens ha permès de gaudir d’un molt bon partit de futbol en què l’empenta, el nirvi, el cor i la disciplina de l’Athletic sumada al regal de rigor dels blaugrana en la primera jugada a pilota aturada, han deixat 30 minuts per a la il·lusió i l’esperança als seguidors bascos, fins a la incursió de càstig de Touré Yayá, a qui caldrà introduir en uns preceptes polítics bàsics per evitar més equivocacions en l’administració del noble art de la botifarra.
Després que Messi triturés de dos cops tot l’entramat defensiu basc, qui signa es va haver d’empassar el seu pronòstic a la porra (2-2 i derrota culer als penals amb errada de Xavi) quan El Unico Catalán Que Se Parte El Pecho Por España la va clavar a l’escaire d’Iraizoz. Aprofitem per lamentar el fracàs de participació en les apostes, atribuïble al poc atractiu del premi, que per a la final de Roma substituirem per un cap de setmana a Formentera amb la nòvia d’algun membre de la redacció.
Per acabar el partit, nova exhibició d’idiotesa transitòria culé de l’escola “ona” humiliant innecessàriament i a l’espanyola un equip basc amic amb els infames “olés”, que en situa davant la urgència dels camps de reeducació, desidiotització i desespanyolització culturalfutbolística de les masses culers. L’aliança de civilitzacions basco-catalana contra la barbàrie, tanmateix va servir per superar les concessions a l’estultícia i per obrir pas a la sessió de fel·lacions mútues, destacant-hi Puyol, reincident en les seves pràctiques intol·lerants i xenòfobes quan després d’haver mostrat al Bernabéu el braçalet amb la Senyera ahir va fer el mateix amb una ikurriña.
Per acabar i com a contribució de Rival Petit a la pau mundial i al bon nom de la dinastia borbònica, proposem dos partits anuals de desgreuge i homenatge al Primero de los Españoles entre FCB i Athletic, un al Camp Nou i l’altre a San Mamés, tots dos amb presencia de Sus Majestades i amb reproducció de l’himne espanyol tres vegades cada partit: a l’inici, al descans i al final. Nits com les d’ahir no poden tornar a esperar 25 anys.
Signat: Ròdia
