Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

[Efemèride] 31 anys de la mort de Montserrat Roig

|

- Publicitat -

Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona i va morir el 10 de novembre de 1991. Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d’estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. Als inicis dels estudis a la Universitat de Barcelona, va ser membre d’Universitat Popular UP, branca juvenil i estudiantil de l’organització Força Socialista Federal. En dissoldre’s aquest partit, es va afiliar al PSUC un cop acabada la carrera. Participarà, entre d’altres, en dos esdeveniments importants de la lluita contra la dictadura franquista d’aquells anys. El primer, la Caputxinada, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona , que va tenir lloc el març de 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, on la policia va mantenir encerclat el convent durant tres dies. El segon, la participació en la tancada de 250 intel·lectuals a l’abadia de Montserrat el desembre de 1970, en protesta contra el procés de Burgos, consell de guerra sumaríssim contra 16 militants bascos d’ETA. Montserrat Roig va descriure la seva experiència de la següent manera: “Vaig entrar a Montserrat com a ‘llicenciada’ i en vaig sortir com a ‘escriptora'”. L’any 1976 va entrar a formar part de la junta de l’Ateneu Barcelonès com a vocal. 

Va ser lectora de castellà a la Universitat de Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1971 –any en què guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen– es dedica professionalment a la literatura; inicia un cicle novel·lístic que comprèn obres com Ramona, adéu (1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla, que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments clau de la història del país, o El temps de les cireres (1977), obra protagonitzada pels mateixos personatges, amb la qual Roig obté el premi Sant Jordi de novel·la de 1976.

Publicitat

També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, la seva lluita feminista amb obres com El Feminisme (1984) i Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Roig aconsegueix una gran popularitat amb les entrevistes publicades a les revistes Serra d’OrOriflamaJano i Destino i que, posteriorment, publica en la sèrie de llibres coneguda com a Retrats paral·lels (1975 i 1976). Una de les entrevistes més destacades és a Josep Pla, quan l’escriptor està a punt de complir setanta-cinc anys.

Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d’Or i document excepcional de testimoniatge del que, el 1978, apareixeria en versió reduïda en castellà, amb el títol Noche y niebla. Los catalanes en los campos nazis. Quan el 1973 Josep Benet, li va donar la idea d’escriure un llibre sobre el tema dels catalans als camps nazis perquè li’l publiqués Edicions Catalanes de París, Montserrat s’hi va resistir, ja que per escriure un llibre així li calien diners per a viatjar i buscar documents i testimonis. Benet la va ajudar econòmicament al principi i posteriorment fou Josep Andreu i Abellò qui la va ajudar.

També el 1977 entra com a periodista a TV2, el canal català de Televisió Espanyola, en què realitza un programa d’entrevistes, Personatges, amb un gran èxit de públic i que també dona nom a una sèrie de dos llibres en els quals publicà les converses. El 1978 rep el premi Mundo d’entrevistes però la seva relació amb TVE no va arribar més enllà, a causa de les censures i prohibicions que va rebre i que, fins i tot, van arribar al Congrés i al Senat. En aquest periode també col·laborà amb revistes com Arreu (1976) i Triunfo, fins al 1977.

 

 

L’any 1980 després de l’èxit d’Els catalans als camps nazis, les edicions Progreso de Moscou li plantegen un encàrrec similar amb el setge que va patir Leningrad a mans dels nazis durant la Segona Guerra mundial. Roig va acceptar de seguida i, fruit del viatge d’investigació que va fer, va sortir el 1982, Mi viaje al bloqueo. Tres anys més tard, el 1985, Montserrat publicaria L’agulla daurada, un relat del setge amb un fort segell personal i amb el que va guanyar el premi Nacional de Literatura Catalana de 1986.

L’hora violeta (1980) és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista. A partir d’aquí, les seves novel·les prenen un caire diferent: més tard publica L’òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i el recull de contes El cant de la joventut (1989). La darrera de les seves publicacions és Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), en la qual l’autora confegeix una poètica personal a tall de testament literari.

També va col·laborar a premsa diària com Tele/eXpres del 1971 al 1973, a la secció Los miércoles letras i des del 1975 a Mundo Diario. El 1978 va començar a publicar de forma esporàdica a El Periódico de Catalunya i diàriament una columna a partir de febrer del 1984. A partir de gener del 1987 la columna va passar a la contraportada amb el títol de Melindros, fins al 1988. Des del 1990 publicava al diari Avui una columna diària amb el títol “Un pensament de sal, un pessic de pebre”. L’últim article que va publicar Montserrat Roig a la contraportada de l’ Avui el 9 de novembre de 1991 es deia “Un múscul traïdor”.

Montserrat Roig va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i vicepresidenta de la seva Junta Territorial del Principat de Catalunya (1989-1990). Morí a la Clínica del Pilar de Barcelona el 1991, víctima d’un càncer de mama, amb només 45 anys. 

 

Font: Viquipèdia

Publicitat

Opinió

Minut a Minut