L’Empordà té aquesta cosa màgica i misteriosa, que tan atreu la gent de fora i tan agrada i vetlles els de casa. Ha estat un dels territoris més escrits i mitificats de la literatura catalana, de Josep Pla a Víctor Català, Fages de Climent, Maria Àngels Anglada o Xavier Febrés.
Adrià Pujol (Begur, 1974) va néixer a l’Empordà. Com molts joves, va viure al seu poble fins que va emprendre el camí de l’exili metropolità per a estudiar i treballar a Barcelona. Fa uns anys va recuperar la seva memòria familiar, d’infantesa i juvenil al llibre Escafarlata d’Empordà i més tard les seves aventures barcelonines, com a estudiant i ja professionalment instal·lat, a Picadura de Barcelona, ambdós volums publicats al seu moment per Edicions Sidillà. Ara, Empúries recupera Escafarlata / Picadura en un sol volum, que l’autor ha revisat i reelaborat per a l’ocasió.
Escafarlata parteix de la infantesa i la joventut de Pujol a Begur i construeix una memòria de l’Empordà allunyada de les representacions més tòpiques del territori. Família, llengua, turisme, paisatge i vida quotidiana apareixen filtrats per una escriptura fragmentària, feta de records que s’encavalquen, digressions i observacions sobre una comarca sovint convertida en imatge.
Picadura, per la seva banda, trasllada el relat a Barcelona. Pujol hi arriba després dels Jocs Olímpics de 1992 i segueix les transformacions de la ciutat durant gairebé dues dècades: del Raval i Gràcia a la cultura okupa, el Fòrum, l’encariment de l’habitatge o l’expansió del turisme. La memòria personal avança aquí de manera més contínua i es confon amb la crònica d’una ciutat que canvia mentre també ho fa qui l’observa.
L’Empordà i Barcelona, dues geografies que embolcallen les experiències vitals d’un dels escriptors més fins de la nostra literatura.
