Catalunya presenta avui una musculatura poblacional enganyosa. Segons les darreres dades de l’Idescat, el país ha superat la barrera dels 8,2 milions d’habitants, impulsat per un creixement de gairebé mig milió de persones en només cinc anys. Però darrere d’aquesta xifra rècord s’amaga una realitat demogràfica desoladora: el país s’està quedant sense nens.
Mentre les administracions celebren el creixement estadístic —un 1,1% més l’últim any—, les dades d’estructura d’edat revelen un desequilibri estructural que amenaça la viabilitat futura del sistema. La població de 0 a 15 anys ha tornat a caure un 1,9%, encadenant vuit anys consecutius de retrocés. És la crònica d’un buidatge generacional: Catalunya creix per fora, però s’asseca per dins.
Un creixement descompensat i envellit
El motor de l’augment poblacional no és la natalitat, sinó els fluxos migratoris i l’allargament de l’esperança de vida. Mentre el grup de menors de 16 anys s’encongeix en més de 7.700 persones en només sis mesos, el col·lectiu de 65 anys o més es dispara un 2,3% anual. Aquest envelliment a marxes forçades posa en escac el relleu generacional i la sostenibilitat d’uns serveis públics que hauran de sostenir una piràmide absolutament invertida.
Geografia d’una inèrcia perillosa
L’augment és generalitzat territorialment, amb Tarragona al capdavant (1,6%), seguida de prop per Lleida i Girona. Però aquest dinamisme és purament quantitatiu. Sense polítiques valentes que ataquin d’arrel la crisi de la natalitat i la precarietat que impedeix als joves tenir fills, Catalunya corre el risc de convertir-se en un territori de pas o de residència geriàtrica, on el concepte de “futur” és cada cop més un miratge estadístic.
Les xifres no menteixen: som més que mai, però som més vells i tenim menys relleu que mai. La pregunta no és fins on creixerà la població, sinó qui quedarà per mantenir el país en marxa d’aquí a dues dècades.
