Segueix l’escàndol del TRAM: L’Ajuntament condemna Barcelona a una infraestructura caduca mentre la Xina ja circula pel futur

L'aprovació d'ahir de la segona fase del tramvia és un insult a la intel·ligència: gastaran 200 milions en rails i obres faraòniques quan la tecnologia digital xinesa ja permet tramvies sense vies a baix cost.

|

- Publicitat -

L’aprovació d’ahir de la segona fase del tramvia és un insult a la intel·ligència: gastaran 200 milions en rails i obres faraòniques quan la tecnologia digital xinesa ja permet tramvies sense vies a baix cost.

 

Publicitat

En una decisió que només es pot qualificar de deliri administratiu o submissió als lobbies del ciment i les empreses privades que sense invertir guanyaran molts diners,  l’Ajuntament de Barcelona va donar llum verda ahir a la inversió per completar la connexió del tramvia per la Diagonal. Amb aquesta signatura, la ciutat es lliga de peus i mans a un model de transport del segle XIX, ignorant deliberadament que el món ja ha passat pantalla.

 

Un despropòsit de 100 milions per quilòmetre

Mentre el govern municipal ven el projecte com a “progrés”, les dades publicades per LaRepública.cat deixen en evidència la magnitud de la desfeta. L’aprovació d’ahir ens aboca a:

 

  • L’absurditat del rail: Mentre Barcelona aixeca quilòmetres d’asfalt per posar ferro, ciutats xineses ja utilitzen el sistema ART (Autonomous Rail Rapid Transit). Són combois d’alta capacitat que circulen sobre pneumàtics seguint guies virtuals. No necessiten ni una sola via.
  • Malbaratament descarat: El sistema xinès és deu vegades més barat. Aprovar ahir una inversió de centenars de milions d’euros en ciment és, a la pràctica, llençar els diners dels contribuents per una tecnologia que neix morta.
  • Obres interminables vs. instal·lació immediata: El tramvia de la Diagonal condemna els veïns a 40 mesos de caos, soroll i comerços arruïnats. El model xinès s’implanta en qüestió de setmanes, ja que només requereix pintar línies intel·ligents a la calçada.

El “negoci” del tramvia davant la modernitat

 

La contundència de la crítica no deixa marge al dubte: per què Barcelona tria el camí més car, més lent i més destructiu? La resposta apunta directament al “capitalisme salvatge” de les constructores i operadores que es beneficien de l’obra pública faraònica.

Et pot interessar  [VÍDEO] Barcelona paga a “preu d’or” el cost del Tramvia que la Xina ja ha deixat obsolet

 

Ahir es va perdre l’oportunitat de rectificar. En lloc d’apostar per una xarxa de busos elèctrics d’alta capacitat o pel tramvia digital sense rails —que no hipoteca l’espai públic per sempre—, els gestors municipals han preferit enterrar milions sota el ferro en una Diagonal que ja no tornarà a ser la mateixa.

 

RADIOGRAFIA D’UN MALBARATAMENT: EL TRAMVIA DE BARCELONA VS. EL MODEL XINÈS (ART)

Concepte Tramvia Diagonal (Model Ahir) Tramvia Digital Xinès (ART)
Cost per quilòmetre 100 Milions € (Aprox.) 10 Milions €
Infraestructura Rails, catenària i obra civil pesant. Zero rails. Circula sobre pneumàtics.
Temps d’execució 40 mesos de rases i caos. Setmanes (només pintar la guia).
Flexibilitat Ruta fixa per sempre (esclava del ferro). Total. Pot desviar-se si hi ha un obstacle.
Manteniment Altíssim (desgast de vies i catenàries). Molt baix (mecànica de bus elèctric).
Sostenibilitat Alta (elèctric), però amb gran petjada de CO2 per l’obra. Màxima. Elèctric i sense obres de formigó.

Les claus de la “bogeria” econòmica:

 

  1. L’Estafa del Ferro: Amb el pressupost que l’Ajuntament ha blindat per a 1 quilòmetre de via a la Diagonal, la Xina en construeix 10 quilòmetres de xarxa digital.
  2. Hipoteca Pública: Mentre el sistema xinès (ART) aprofita l’asfalt existent, el model de Barcelona obliga a una transformació urbanística irreversible i caríssima que només beneficia les grans constructores.
  3. Tecnologia Caduca: L’aprovació d’ahir ens lliga a una tecnologia que necessita manteniment constant de rails, mentre el món ja utilitza sensors òptics i intel·ligència artificial per guiar els vehicles.

Aquesta comparativa demostra que no es tracta d’una qüestió de mobilitat, sinó d’una tria política per la solució més cara i lenta possible.

Publicitat

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí