Aquest és el missatge de Cap d’Any que llença el poble a la classe política. El missatge d’ahir del president Mas no ha convençut a cap grup polític, ni tampoc a la ciutadania que es desespera en veure com es celebrarà el segon mes després del 9N i encara no hi ha cap acord sobre la taula. No són poques, però, les veus que diuen que la convocatòria molt probablement es produirà tot just passat Reis. Ja ho veurem perquè portem dos mesos sentint prediccions estèrils.
La gent està esgotada d’un debat que s’ha vist frustrat molt aviat i que porta setmanes encallat. En part a causa de la insistència i la intoxicació de mitjans i opinadors d’una banda i altra per mirar de transformar la necessària convocatòria en un enfrontament entre CiU i ERC, on el primer de moment té les de guanyar i el segon faci el que faci ja ha quedat malament. La clau de volta de tot plegat és no haver pogut arribar a un acord per a una llista unitària de país. I això no vol dir una llista de CiU o CDC + ERC. Una llista de país, la que tots voldríem votar i la que tots demanàvem tant l’11 de setembre com després el 19 d’octubre, és la que hauria d’estar composta per CDC (o CiU si s’hi avenien) + ERC + CUP + societat civil. Tots els independentistes junts i units per la independència a la candidatura del sí.
La trencadissa de Pedralbes i la mala gestió i indigestió d’aquesta per part d’ERC, va crear una nebulosa en el GPS republicà que no els va deixar veure més enllà de l’interès del moment. Només que ERC hagués sortit el 10N argumentant el mateix que va argumentar fa uns mesos per les passades eleccions europees, és a dir, “nosaltres no hi serem en una llista on no hi hagi ni ICV, ni la CUP”, el desmarcatge hagués estat més creïble i lògic. Aleshores la pressió hagués recaigut sobre la CUP que s’hagués hagut de pensar dues vegades això d’abandonar aquesta unitat tant fàcilment. La iniciativa la va prendre aleshores el president, i en una magnífica conferència molt estudiada, va deixar a tothom descol·locat. Mas deixava per primer cop en safata la independència a Esquerra, i a Catalunya. Fins i tot va posar el càrrec a disposició.
Aquí va venir l’error de l’entorn Convergència: posar tota la pressió sobre els republicans i iniciar una espècie de guerra estranya que ens ha dut al cul-de-sac on ens trobem ara. En política el temps i els tempos són or, i si no es pot confeccionar una llista de país, perquè no hi serien tots els actors començant pel seu soci de federació, Unió, que no vol ni la independència ni que es convoquin plebiscitàries; el millor és acordar un full de ruta que comprometi a tots els partits que es vulguin aixoplugar sota el paraigua independentista i convocar ja les eleccions. Aleshores veurem qui està realment per la independència i qui no.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
