El 7 de març de 2009, la plataforma Deumil a Brussel·les per l'Autodeterminació de la nació catalana, feia via pel cor d’Europa, un any abans de la fatídica decisió del TC, i de l’explosió final de l’independentisme. La manifestació no va ser gaire reeixida, ni massa seguida pels mitjans, però va canalitzar molta il·lusió i va focalitzar l’objectiu: que Europa comenci a mirar cap a Catalunya. Enguany, la plataforma International Comission of European Citizens (ICEC), recull la idea i ha organitzat una manifestació a Brussel·les el 30 de març, conjuntament amb entitats escoceses i flamenques, sota el lema “It’s about democracy!”.
La cara visible de l’ICEC, Anna Arqué, ja ens va anunciar al Dietari fa poc menys d’un any que aquesta mobilització seria un dels moments culminants de la campanya de recollida de signatures a favor de l’autodeterminació que han estat impulsant durant aquest darrer any. La darrera xifra proporcionada per l’entitat apunta a l’assoliment de les 400.000 signatures, lluny encara de l’objectiu d’arribar al milió, en un procés oficiós que relatava en Guifré fa un parell de mesos. La manifestació s’ha presentat aquesta setmana amb el suport de diverses entitats i partits de l’àmbit independentista internacional, i el CIEMEN aquí a Catalunya (a banda de diverses personalitats). Però perquè no compta amb el suport de l’ANC, Òmnium o partits com ara ERC o la CUP?
Al marge d’aquesta iniciativa, l’Assemblea Nacional Catalana està impulsant la campanya “Signa un vot per la independència”, que mitjançant la via del dret fonamental de petició, pretén que el Parlament de Catalunya convoqui una consulta vinculant sobre la independència de Catalunya, i en cas de no poder-ho fer, proclami la independència del Principat. Les signatures es realitzen presencialment sota la supervisió d’un fedatari responsable. Desconeixem la xifra total recollida fins el moment, però tenim la referència dels 235.000 avals en la marató del cap de setmana de l’11 i 12 de gener. La campanya compta amb el suport i la simpatia també dels partits sobiranistes, Òmnium i d’altres a nivell més local, a banda també de diverses personalitats.
Les dues realitats han conviscut durant aquest darrer any per camins paral·lels, però el conflicte s’ha destapat arran de la convocatòria formal de la manifestació per part de l’ICEC. La pregunta que hom es va formular fou: com és que les dues entitats més importants de l’independentisme català, l’ANC i Òmnium no apareixien com a suportants? La resposta la trobem en el polèmic article que va publicar El Punt Avui el 25 de gener on s’apuntava a la incomoditat que generava en el sí d’aquestes entitats, i el neguit del govern, al voltant de la necessitat real de fer ara una manifestació a Brussel·les acompanyats d’altres moviments independentistes europeus, com a interferència en l’estratègia externa oficial.
Una de les impulsores a Catalunya de la manifestació, Elisenda Paluzie, va respondre irada al propi article, i va mantenir diverses discussions a través del seu compte de twitter, legitimant la validesa dels companys de viatge europeus. Ahir, la pròpia Anna Arqué, i el director del CIEMEN, Ricard Vilaregut escrivien un article a El Punt Avui en el mateix sentit. Al mateix temps, l’Assemblea Nacional Catalana justificava en un comunicat intern, a través d’una de les seves sucursals a Europa, la postura de l’entitat sobre la idoneïtat i la utilitat de convocar ara una manifestació a Brussel·les, conjuntament amb d’altres organitzacions europees:
“[…] En el cas concret de Brussel·les, hem de tenir en compte que hi ha manifestacions diàries i ni els ciutadans, ni els parlamentaris, ni els comissaris no en fan cap cas […] la nostra Assemblea Exterior a Bèlgica ens ha desaconsellat repetidament qualsevol manifestació a Brussel·les, ja que genera més rebuig que adhesions. […] una de les vies d'èxit del procés català des del punt de vista de la seva internacionalització és la seva singularitat […] com a cas individualitzable i individualitzat. Altrament es poden generar anticossos pel fet que les reivindicacions de molts territoris es vegin com una desestabilització del marc europeu. […]”
Per una vegada, els partits polítics no son els causants d’una espècie de conflicte de legitimitats on el ciutadà haurà de decidir finalment què és el que més convé a Catalunya. I per decidir-ho, haurà de respondre a algunes de les següents preguntes: Convé celebrar una manifestació que cau lluny, difícilment serà massiva i ens confondrà amb d’altres moviments independentistes europeus? Hi ha un afany de protagonisme per part de l’ICEC en tot això? A qui representen? I l’ANC i Òmnium, son ells els qui cometen un error a l’hora de no donar-hi suport? Quin paper o quina influència hi exerceix el govern? És convenient que existeixi coordinació i una certa acció conjunta entre govern, partits i entitats sobiranistes, o això no exclou el concurs d’altres entitats i accions al marge? Aquesta acció debilita l’estratègia diplomàtica de la Generalitat? Perquè?
Tot això ho podríem resumir en una sola pregunta, que ens fa pensar en el cas escocès, i en l’emmirallament que es produeix des d’Euskadi cap a Catalunya: Què ens convé més, que el procés català es barregi o es dilueixi enmig d’altres moviments d’arreu d’Europa; o és millor mantenir la singularitat? La manifestació suma o resta?
Què en pensen vostès?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
