La dona de la crisi sistèmica

El tauler d’escacs de la política internacional ha perdut una dama. Qui va ser durant onze anys l’autèntica “reina”, Margaret Tatcher, ha expirat i amb ella la política britànica ha quedat orfe d’un dels seus símbols més controvertits, però a la vegada universals. El govern Tatcher (1979-1990) no ha passat mai inadvertit pels historiadors, ni sobretot per a l’opinió pública britànica, com si que ho podia haver fet el del seu antecessor, el laborista James Callaghan (1976-1979). Es podrà estar d’acord o no de la política ultraliberal de la Dama de Ferro, però no hi ha dubte que la Premier britànica ha estat i serà un símbol universal.
 
Tatcher va ser capaç de transformar la societat britànica, pel bé d’uns i desgràcia dels altres –sobretot, de les centrals sindicals i els europeistes convençuts–. Va saber presentar la crisi dels setanta com una crisi total, sistèmica, irresoluble sense una cirurgia agressiva. I ho va fer amb la voluntat de canviar de soca-arrel les bases de la societat, per trencar les dinàmiques existents des de la postguerra i assegurar-se una nova estructura social més predisposada a acceptar les propostes conservadores. Tatcher volia una societat de petits propietaris, més proclius a votar tory. L’exprimera ministra serà recordada per la guerra de les Malvines (les seves Falkland) i, sobretot, per una amistat amb el president nord-americà Ronald Reagan que els va portar a convertir-se amb un duet de luxe per instaurar la nova política neoliberal que a partir dels vuitanta va estendre’s com l’escuma per Occident.  “Més mercat i menys estat”, un lema que va trencar el consens de la postguerra de tenir un Estat del Benestar que garantís un mínim comú denominador.
 
El cert és que, amb Tatcher i Reagan, el poder que perdia l’estat va anar a parar a les multinacionals. Així de fàcil. El tatcherisme fins i tot es va atrevir amb la privatització de la British Telecom, un dels bucs insígnia del Regne Unit. Sense l’entronització del neoliberalisme –i el favor que va fer als seus defensors la burocratització excessiva de l’Estat del Benestar dels anys vuitanta– no coneixeríem el món com és avui. El segon mandat de la Dama de Ferro (1983-1987) va ser l’exemplificació del què suposava l’aplicació dels postulats més ultraliberals: les privatitzacions van suposar per les arques públiques britàniques 60.000 milions de lliures esterlines (90.000 milions d’euros).
 
És evident que el tatcherisme no va acabar bé, amb un increment de la conflictivitat dins i fora de Westminster i John Major havent de prendre-li el relleu a mig fer, el 1990. Però, si que és cert que el seu llegat va obligar a la política britànica a ressituar-se. Per una banda, el propi Major va haver de llançar el 1993 la campanya Back to Basics per reforçar un partit conservador que, després del dimecres negre (16 de setembre de 1992), havia quedat totalment en entredit, gairebé tocat i enfonsat. Per altra banda, Anthony Giddens va ser l’ideòleg d’una tercera via laborista –entre el capitalisme liberal i el socialisme–, que finalment va acabar amb les quatre legislatures de poder tory el 1997 i va portar-nos a Tony Blair al número 10 de Downing Street. Per uns i pels altres, les polítiques de la Dama de Ferro van suposar un abans i un després. Tatcher potser no va canviar, tal com volia, la base de la societat britànica, però si que el seu llegat va suposar un nou replantejament a les ideologies històriques que s’havien assentat als escons del parlament de Westminster.