Immersos en plena campanya i a pocs dies de la jornada electoral, els dubtes a les files culés –lluny d’esvair-se- van en augment. Després de gairebé cinc anys de conspiració permanent i amb el suport incondicional del poder mediàtic, el candidat Alexandre tenia tots els trumfos per imposar-se a les urnes. Semblava que l’adveniment del sandronunyisme i el retorn al passat era una amenaça irreversible, però a mesura que el candidat ha començat a tenir protagonisme, les relliscades han estat considerables i el nerviosisme s’ha fet més que evident a tot l’entorn de la candidatura. Pidiendo la hora, com dirien els seus amics de la capital del país veí.
A Rival Petit, que sempre hem tingut clar i hem alertat dels perills del sandronunyisme i que també hem criticat que no s’hagi gestionat correctament l’opció que hauria de garantir el model que tan eficaç s’ha demostrat, ens trobem ara que –a l’espera de com evolucioni la campanya- la majoria de bons culés encara no tinguem clar quina és la millor manera de barrar el pas a les forces del mal. Si aquesta setmana no passa res d’extraordinari, potser ens haurem d’encomanar al sisè sentit que té el sossi culé que ja va evitar el triomf d’una altra candidatura favorita, la dels Bassat-Alemany-Roca: amics, socis i assalariats del Ser Superior,
Se’ns fa difícil entendre com un candidat que representa l’antítesi de tot el bo i millor del Barça d’aquests darrers set anys pugui arrossegar socis que combreguin amb plantejaments que només ens poden portar pel túnel del temps a èpoques feliçment superades com les del quicir Núñez i les de Gaspart sanjatypunto. I també costa de creure que, després de tota la feina bruta generada a través d’amics i homes de palla i d’altres episodis protagonitzats per ell mateix – com ara la negativa intervenció en el fitxatge d’Eto’o– que les enquestes el presentin com a favorit.
I per si no n’hi hagués prou amb tot el que ja coneixíem del candidat de les Brunetes, afegim-hi ara l’afer Ailanto, el flirteig amb els violents, el declarar-se contrari als nens africans i la pretensió de tancar l’incorporació de nous socis. El que no expliquen els mitjans convencionals ho podem trobar per la xarxa amb pels i senyals a través de multitud d’enllaços. Avui però, hem fet una extraordinària troballa. Un enllaç a la pàgina stopsandro.blogspot.com on trobem resumit tot el dolent i pitjor de la perillosa candidatura sandronunyista.
Sobre el tema d’Ailanto afegiria que des de l’òptica del soci no té la més mínima importància si el declaren culpable o innocent. Això és el de menys, doncs els fets són els fets i no han estat desmentits. I els fets, siguin legals o no, són claríssims: són una immoralitat. I dels nens africans, què? serà perquè no creu en la Masia? (acomiadament d’en Tito Vilanova) O potser es tracta de no interferir en els seus negocis? Amb el tema dels nens africans m’ha vingut a la memòria un video de l’any passat sobre uns nens del Congo cantant amb èuscara l’himne de l’Athletic. Només de pensar-hi se’m posa la pell de gallina. Us deixo el video. Si no se us posa la pell de gallina es que sou uns insensibles i uns sandristes.
Si dies enrere descobríem que el candidat de la Brunete i amic del Ser Superior&Tomás Guasch no tenia oratòria ni discurs, ara també coneixem algunes de les seves inquietants i perverses intencions. Si teníem clar que es carregaria el Txiki i el Johan, ara em temo i no m’estranyaria que es volgués carregar ni més ni menys que al mateix Pep Guardiola. I, per acabar-ho d’adobar, un candidat que mentia descaradament en aquesta entrevista al Cunins de Josep Matí. Que no ens embauquin!
Signat: Urdin-Gorria
El vídeo censurat de Sandro Rosell: “Jo no vull ser president” from sandruscu on Vimeo.
