INTER 2, BAYERN 0
Final a Madrid entre dos equips de l’Eix, escenari propici que l’Inter aprofita per engrandir la seva llegenda negra dins el futbol europeu i convertir en una jornada de dol la cita més esperada del calendari futbolístic internacional, per tal com suposa una injecció d’oxigen i capital moral i intel·lectual (he) a la barbàrie obscurantista que encara habita a Europa i que entre nosaltres en l’àmbit futbolístic té la seva principal expressió en el nunyisme, ara mutat en la seva reformulació postmoderna coneguda com a sandronunyisme. No cal dir doncs que el triomf de Darth Mourinho pot tenir uns efectes psicològics immediats sobre el sossi, que si sotmès a exigències dialèctiques excessives ja pateix i és capaç de qualsevol cosa, ara pot ser el blanc perfecte de la propaganda de l’anticruyffisme martiritzat pels 7 títols de 9 del Barça neocruyffista de Guardiola i al que poden oferir el contrapunt de l’antifutbol triomfant, clara oxímoron en la historia del FC Barcelona. El perill al què ens enfrontem doncs, és evident.
Pel que fa a la final, va transcórrer segons l’esperat per qualsevol persona ben informada i amb CI superior a la mitjana del Grup Godotis, de manera que Darth Van Gaal va aconseguir entrar al selecte club d’entrenadors que han perdut la final amb dos equips diferents. Entre les persones mal informades i CI inferior a la mitjana del Grup Godotis podem citar Jorge Valdano, que com el Cid guanyant batalles després de mort, amb la temporada madridista finalitzada encara ha estat capaç de ser deixat en evidència al mateix Santiago Bernabéu, on havia pronosticat la millor final de la història de la Champions i que va ser escenari d’un xou a l’alçada ètica i estètica del club amfitrió així com del seu entorn sociopolític. Un nou hit valdanista per afegir a la seva cada cop més llarga llista de ‘fails’, com ara reivindicar l’èxit del descart del mateix Gaby Milito que després anul·laria les estrelles neogal·làctiques al Bernabéu.
Què destacaríem de la final? No res a banda dels dos gols de Diego Milito i l’esbroncada que li va fúmer Samuel Etoo en el minut 92, amb 2-0 al marcador i amb l’equip i l’afició celebrant el títol, per no haver-li passat una pilota de gol en condicions, poc després que per pròpia iniciativa passés a ocupar el centre de l’atac a la recerca del seu golet, que al capdavall era el que més li importava. Això i Robben caient de cul en la seva última jugada són els retrats d’un partit en què si haguessin inundat la gespa amb fangs fecals i haguessin vestit els jugadors amb tangues i res més, de ben segur l’espectacle encara hauria resultat entretingut. No endebades, el partit serveix per intensificar el gust de fel a la boca de la culerada, en confirmar que Més Que Un Club s’ha deixat perdre una Champions més fàcil que la de l’any passat i de la què ens quedarà el consol que és l’última de Mourinho.
Signat: Jan Urban
