El Villarato reapareixia tímidament aquest passat cap de setmana però deixava la feina a mig fer. Davant la manca de sensibilitat demostrada pels tècnics blaugranes -amb el Pep al capdavant- per evitar la més que segura lesió del cervell de la selecció espanyola, Safi Herrnández, que l’allunyaria irremeiablement del mundial que sense cap mena de dubte guanyarà la roja elequipodetodos, la Brunete –indignada- exigia mesures i Undiano –obedient- s’encarregava de que el noi de Terrassa pugui lliurar-se de les més que segures esterrecades que hauria patit de l’equip de Clemente a la darrera jornada de lliga. La obsessiva preocupació per la salvaguarda de la integritat física del migcampista blaugrana va fer que s’oblidessin d’assenyalar com a penal la salvatge, violenta, brutal i agressiva empenta del central Piqué sobre el dèbil i escanyolit davanter Kanouté. Penal i expulsió amb vermella directa, of course!, com molt bé assenyala la sempre objectiva i treballada portada del Carca: Empujón hacia el título.
Malgrat aquest lapsus villaratus, al Maligne no hi ha qui l’aturi. De golejada en golejada tot preparant l’alirón. La Brunete i el Maligne, o el Maligne i la Brunete, inasequibles al desaliento, tenen coll avall que el títol no se’ls escapa. Els dolents es passejaran a Málaga i el sempre odiat i ara mimat i alabat Clemente ( “Me hubiese venido bien que Manolo Lama se hubiese muerto en 1987”) salvarà la nefasta temporada del Ser Superior i del Millor Equip de l’Univers. A Rival Petit només ens queda afegir el nostre desig que la Brunete i el Maligne continuïn així de contents i enganyats tot esperant que l’equip del Mourinho de Baracaldo i filial merengue de la zona nord de la meseta central, aguanti- per exemple- un empat a quatre fins el minut 93 i acabi derrotat amb un tercer gol d’en Messi per rematar la lliga i de passada l’obtenció de la bota d’or. Un final que serveixi, tal com demana el mestre Popota, per afegir una mica més de dolor a la decaiguda moral dels nostres enemics, incapaços d’evitar el quart ningunete consecutiu del tito Floren, president dels dolents i gran amic del Sandruscu Rosell.
I com que les desgràcies mai arriben soles, a ca la Brunete els hi tocava patir l’enveja de veure una nova demostració de l’equip de Creus i Pascual exhibint un bàsquet extraordinari i guanyant l’Eurolliga amb una autoritat mai vista fins ara. Una final on TVE, que tenia els drets per a la resta de la península, ni l’ha donat per la primera, ni per la segona cadena. Gairebé d’amagat i a través del canal Teledeporte han aconseguit que a molts aficionats al bàsquet de fora de Catalunya els passés desapercebuda la final. Una final on els de la Brunete nostrada també tenien el seu minut de glòria quan el patètic Raül Ll ast imós (RAC1) dirigint-se en castellà als seguidors blaugrana els demanava: cantemos algo para Cataluña! (sic)
La Brunete és a poques hores de completar una nova temporada en blanc i a Rival Petit que ens n’alegrem. Bé, en blanc potser no, doncs encara els queda la Feria de San Isidro i –oju!- el Tribunal Constitucional, que no és poca cosa.
A l’espera de la confirmació definitiva de l’enèsim fracàs merengue, només ens resta solidaritzar-nos amb el tumor benigne un cop alliberat del paràsit que l’impedia la lliure existència.
Signat: Urdin-Gorria
