ARSENAL- BARÇA 2-2
Exhibició del Barça a Londres acabada en empat contra un rival magnífic que serveix per explicar per què, ens darrers anys, una colla d’equips continentals -portuguesos, italians, alemanys, espanyols- han sucumbit apallissats per equips anglesos. La primera part disputada pels de Guardiola, que tenien les baixes d’Iniesta i Henry, va tenir tot el regust dels set anys d’èxits que han acompanyat la primera junta cruyffista de la història del Barça, i va acabar amb un injust empat a res.
L’inici de la segona part va servir perquè Ibrahimovic, que segons la premsa esportiva barcelonina és una espècie de paquet que s’amaga en els partits importants, tanqués boques a dojo amb dos senyors gols. En aquest punt és convenient per parlar de Jordi Costa, que és de llarg, de molt llarg, l’única persona en dir coses amb sentit en l’Assemblea de Majares que constitueix la redacció d’esports de RAC1. Costa defensava la suplència d’Ibrahimovic en una prèvia del partit en què, per més inri, va copiar directament algunes de les respostes que va donar Santiago Segurola al seu xat del Marca -i.e. dir que l’Arsenal era més “dinàmic” mentre el Barça era més “creatiu”-. La cosa, en fi, explica més coses del periodisme esportiu barceloní que de Costa, snif.
El partit, emperò, no va acabar amb el 0-2, i els de Wenger van ser capaços de remuntar esperonats per una afició poc donada a les tares mentals que s’estilen per aquí. Tanmateix, fins i tot la concessió de l’empat per part del Barça va estar presidida per l’esperit cruyffista 2.0 que avui mena el Barça, amb la seva errada d’un senyor de cognom Busquets, amb els seus canvis tirant a surrealistes i, al cap i a la fi, res que no haguem vist una pila de vegades. En resum, un partit d’aquells per recordar, dels que valen la pena, dels que es sumen a aquests set anys d’èxits, dels que et fan gaudir del futbol i dels que et fan entendre per què aquí el que importa és jugar bé a futbol, tal i com resa el primer dogma del nostre president d’honor, i no el resultadisme de calçotet suat que reivindica la premsa esportiva barcelonina.
Deixant de banda les coses bones, anem amb la bipolaritat. Després de la millor actuació d’un equip continental a les Illes en els darrers cinc anys -com a mínim-, la part mónguer de la culerada -és a dir, la immensa majoria- es va abocar a la decepció, quan no a la por -especialment per les baixes dels centrals, quan l’Arsenal va acabar el matx amb Arshavin i Cesc fora de circulació- de cara al partit de tornada. Sí amics, és cert: són els mateixos que clicken “no” quan una enquesta d’EMD pregunta si hom està d’acord amb nomenar Cruyff president d’honor, “Saviola” quan l’enquesta demana qui cal fitxar i, en resum, “Mourinho” i no “Guardiola” quan l’enquesta demana qui ha de ser l’entrenador. És més, valdrà la pena sentir-los si el Dissabte el Barça no trampeja com cal l’emmetzinat partit contra un Athletic que va a més, perquè tinguem clar fins a quin punt i en quines condicions s’han aconseguit aquests set anys i els 90 minuts viscuts a l’Emirates londinenc.
INTER- CSKA 1-0
L’Inter de Mourinho aconsegueix un poc a res després de fallar una ocasió rera l’altra contra el CSKA, que optant per tàctiques de regust soviètic aconsegueix mantenir viva l’eliminatòria de cara al partit de tornada. Tot i que els italians partiran com a favorits -sobretot després del gran partit que van jugar a Stamford Bridge-, els russos miraran d’apelar als seus ancestres per tal de donar la sorpresa. Si ho fan i es planten a la final, el Rival Petit advoca perquè els deixin posar el seu himne, en el ben entès de que la concatenació dels himnes de la Champions i rus serviria perquè tots els europeus aborregats pel futbol s’aixequessin com un sol home i comencessin a passar per la pedra a tota l’escòria del continent, començant pels borbons i acabant en els que demanen expulsions d’immigrants.
OLYMPIQUE- GIRONDINS 3-1
L’OL s’endú la primera batalla del derbi francès amb un resultat convincent contra un Girondins que va pagar l’esforç i la decepció de la final perduda el cap de setmana anterior. Tanmateix, en un derbi pot passar de tot i els visitants no han de donar res per perdut, i menys encara tenint en compte que hi ha poques excepcions a la regla laportista que imposa que l’equip que escombra els dolents a vuitens -en aquest cas, l’OL- cau indefectiblement a quarts. En tot cas, i si parem atenció al realment important, res del que passi en aquesta eliminatòria atenuarà la imparable decadència dels parisencs, quelcom que tots els catalans hem de cel·lebrar.
BAYERN- UNITED 2-1
Alguns titulars afirmen que el Bayern torna als anglesos el cop de la final del Camp Nou que els segons van remuntar al descompte, en el que és una explicació planera de per què entre els 1.000 milions d’éssers humans més intel·ligents no hi ha periodistes esportius. En resum, els alemanys remonten un partit en què els de Ferguson van pecar de conservadurisme i al final ho van acabar pagant, amb l’afegit de l’important lesió de Wayne Rooney. Lesió que, d’altra banda, ajuda a afegir emoció al partit de tornada, on Van Gaal ho donarà tot per poder arribar a la final del bernabéu i, com a bon nuñista que és, mirar d’enfonsar tan com pugui el Barça. Caldrà confiar, emperò, en Sir Alex, que pagaria calers de la seva butxaca per guanyar una Champions al bernabéu l’any que li piquen Cristiano i poder-ho cel·lebrar als vestuaris deixant en modosos i abstemis repel·lents els bípeds humanoides que aquests dies corren per Salou.
