Avui canvia el format de la crònica de la jornada. En una innovació determinada per les circumstàncies, aprofitarem el morrallicidi de vuitens de final de la Champions i que va acabar amb tots els equips espanyols aparcats a banda i banda de la carretera per passar olímpicament dels partits disputats a la lliga de les estrelles, amb l’excepció de l’unic equip competitiu a nivell europeu. El Barça, s’entén.
El més rellevant de la jornada és que el catalano-argentí Messi segueix augmentant les seves opcions de fer-se amb la Pilota de bronze de la propera temporada. El nano està treballant força, i si bé objectivament cal reconèixer que es troba molt lluny del nivell dels dos favorits als màxims guardons, fitxats aquest estiu per més de 160 milions d’euros per Florentino nodoyuna Pérez, no ho fa malament del tot.
Les estratosfèriques actuacions de Messi han provocat que els analfabets funcionals de la premsa esportiva carreguin amb tot contra Ibrahimovic. Cap novetat. els mateixos que fa tres setmanes ens explicaven que la suplència d’Henry a Stuttgart era la prova que Guardiola l’havia apartat de l’equip i que ja estava acabat, i que fa dues setmanes ens explicaven que també Eto’o estava acabat i vivint un infern a Milà, carreguen ara contra l’únic culé que va ser capaç de marcar a Alemanya. De fet, algun indocumentat va arribar a dir que les ocasions que va fallar el suec van impedir el liderat del Barça, com si el gol que va clavar als nostres enemics o la manera com va aguantar l’equip a principis de temporada, amb Iniesta i Henry convalescents i Messi traumatitzat amb Maradona i companyia, no siguin el motiu de que el Barça afronti la recta final amb totes les opcions de renovar el títol. En fi, cap novetat, i romanem a l’espera de veure si la propera diana del barcelonisme cretí és Iniesta, tal vegada el jugador, juntament amb Márquez, que està més lluny del seu rendiment òptim.
D’altra banda, la notícia de la jornada és que el candidat continuista, Alfons Godall, llença la tovallola, en el que suposa un nou motiu pel més que justificat pessimisme amb què la culerada amb criteri i els bons catalans esperen el proper procés electoral en particular i el futur del Barça en els propers anys.
Fa set anys la culerada va viure el primer d’una llarga llista de mesos de màgics mesos de Maig que van culminar l’any passat amb la consecució, per primera vegada, del triplet. El Maig de fa set anys va servir perquè l’empenta de Laporta, que aleshores només era l’advocat de Cruyff i rebia pressions non-stop de la candidatura socio-vergent perquè no es presentés, atropellés la canidatura de l’stablisment socio-vergent que impulsava Bassat, i que va dedicar aquell mes a fer fitxatges estrella com el de Roca i Junyent, valedor en el seu dia de l’ascens de Pasqual Estivill, o a fer vida social al funeral d’un falangista perico de cognom Lara.
Set anys després, podem constatar que ni els més optimistes podíem esperar que la presidència de Laporta fos tan i tan bona, i oferís uns resultats tan sensacionals. Per això és especialment lamentable que l’únic punt negre de tot el mandat hagi estat la incapacitat per gestionar la successió amb unes certes garanties d’èxit. Quan d’aquí a uns anys el sandruscu hagi aconseguit que Messi vagi al Madrid i EMD torni a treure en portada temes arbitrals i, un cop més, fem un Maig atòmic per recuperar el club, caldrà no oblidar les lliçons apreses ara.
